Els bisbes i la unitat d’Espanya

by

Potser que dir el que ara vaig a dir és avançar-me, i no sempre això dóna bon resultat, però pel que he llegit avui als diaris (ahir per al lector), tinc la impressió que finalment els bisbes espanyols publicaran la carta pastoral en favor de la “unitat d’Espanya”, que roda des de fa mesos sobre dels pupitres episcopals, una matèria –aquesta de la unitat- que, segons publica La Vanguardia, farà manifestacions com les següents:

– “La unidad política de España, recuperada penosamente después de las sucesivas invasiones por los pueblos del norte de África, venía a restablecer una antigua unidad añorada y deseada por los diferentes reinos y poblaciones de España”.

– “Ninguna de las regiones actualmente existentes , más o menos diferentes, hubiera sido posible tal como es ahora, sin esta antigua unidad espiritual y cultural de todos los pueblos de España”.

– “La Iglesia, desde el punto de vista moral, reconoce la legitimidad teórica de las diferentes posturas políticas, también la de los partidos nacionalistas no partidarios de la violencia y verdaderamente democráticos”.

El més curiós és, però, que si la cosa no canvia en el darrer moment, l’acord de publicar aquesta carta pastoral es farà a costa de la desunió dels bisbes. Potser que la unitat d’Espanya deixi d’estar en perill gràcies a la tenacitat d’alguns prelats, i amb això els senyors Rouco i Cañizares podran dormir tranquils, però potser la veu d’aquests deixarà de ser unívoca, i amb això hi guanyarem tots perquè els aproximarà una mica a la realitat del país (i també a la de l’Església).

Què deu tenir aquest concepte polític que els és tan estimat als bisbes? Però no cregueu que és nou això, no. José Antonio Marina, en un llibre força interessant que es diu “Por qué soy cristiano” (Anagrama, Barcelona 2005) en explica el següent:

“Han pasado muchos años y aún recuerdo que decidí presentarme a un concurso sobre el tema: ‘La unidad de España durante la monarquía visigoda’. No alcanzo a comprender lo que me atrajo de este asunto, porque nunca me ha interesado nada ni la unidad de España ni la monarquía visigoda, pero lo cierto es que comencé a estudiar lo que tenia a mano sobre tan lejanísimo asunto, y leí un libro sobre San Isidoro de Sevilla, escrito por fray Justo Pérez de Urbel. En el capítulo dedicado a historiar el enfrentamiento religioso entre Hermenegildo –católico- y su padre Leovigildo –arriano- encontré un texto que decía, poco más o menos: ‘Reconociendo la santidad de Hermenegildo, San Isidoro recriminó su actitud, porque atentaba contra la unidad del reino.’ Aquellas líneas me produjeron la misma excitación que al buscador de oro descubrir una pepita, una emoción que no he olvidado todavía a pesar del paso de los años, y que no tenía tanto que ver con el valor del hallazgo como con la acción de hallar. ¡Un santo tan prestigioso como Isidoro de Sevilla consideraba que la unidad del reino era más importante que la defensa de la verdadera fe! Nunca me repuse de esa emoción.” (págs. 27-28).

———

P.S. Pels qui no sàpiguen qui era fray Justo Pérez de Urbel diré que fou un clergue lligat directament amb el franquisme. Catedràtic d’Història d’Espanya Medieval, va ser el primer abat de la basílica del “Valle de los Caídos”. Va publicar molts llibres d’història i també (les males llengües diuen que tenia “negres” que escrivien per ell) vint biografies de màrtirs de la Guerra civil espanyola.

Anuncis

%d bloggers like this: