L’auge cada cop més viu de l’extrema dreta a Europa

by

Estimat director: Després d’acabada l’era comunista, els partits d’extrema dreta de l’Europa balcànica no han obtingut cap èxit electoral tret del cas de Sèrbia i de Rumania. El partit de la Gran Rumania (PRM) i el Partit Radical Serbi (SRS) poques vegades havien assolit la barrera del 10% dels vots durant els darrers quinze anys, però el SRS ha fregat per dos cops el 30% i Corneliu Vadim Tudor, el líder del PRM, ha recollit un terç dels sufratis en la segona volta de l’elecció presidencial l’any 2000. A Sèrbia, només la invalidació de l’escrutini a causa de la poca participació, va impedir que Vojislav Seselj, el lider del SRS (actualment jutjat a La Haia per “crims de guerra” comesos durant les guerres iugoslaves), assolís la presidència l’any 1997.

Contràriament, a Bulgària, ha calgut esperar fins l’any 2005 perquè una coalició d’extrema dreta, ATAKA, creada una mica abans, entrés en el Parlament amb un 9% dels vots. A Grècia, la Reunió Popular Ortodoxa (LAOS), no va superar la barrera del 3% en la seva primera participació electoral a les legislatives del 2004, però dos mesos després, obtingué un lloc en el Parlament europeu amb un 4,1% dels vots. Tot i que continua tenint un tant per cent petit, convé recordar que és el millor resultat que ha obtingut l’extrema dreta des de 1977.

Si acudim a l’Europa central, i ens fixem en els països que havien viscut sota l’ègida comunista, comprovarem com la primera alerta ens arriba de Polònia, un estat on, des de fa un any aproximadament, el partit Dret i Justícia –dirigit pels germans bessons Lech i Jaroslaw Kacynski- ha aconseguit la presidència de la república i la del consell de ministres. Ambdós han iniciat una mena de revolució moral contra la corrupció i el nepotisme i sembla que s’apressin més aviat a reescriure el passat que a resoldre els problemes del present. De fet, els seus objectius principals no apunten contra els comunistes desallotjats dels poder, sinó contra els mitjans de comunicació liberals, la banca central independent i la Unió europea

Si anem a Eslovàquia, i contemplem el resultat de les passades eleccions del 17 de juny de 2006, tindrem la impressió que, el que va succeir a Polònia uns mesos abans, no era un accident lligat a l’excentricitat polonesa, sinó una tendència clara, ja que les maniobres postelectoral donaren el poder a una coalició entre els populismes moderats de Robert Fico, els nacionalistes extremistes de Jan Slota, líder del partit nacional eslovac (SNS, netament d’extrema dreta) i els partidaris de l’antic ministre Vladimir Meciar (una mescla, doncs, de populistes i de semifeixistes), tot foragitant del poder els reformistes liberals i proeuropeus.

Els qui seguiu les notícies per la televisió, hauran vist com a Hongria milers de ciutadans al carrer s’han manifestat durant dies i dies demanant la dimissió del primer ministre socialista, Ferenc Gyurcsány, al qual acusen de mentider. El problema és que els descontents no poden sinó escollir entre uns dubtosos reformistes que dissimulen força malament les seves tendències antidemocràtiques i els moviments populistes que són obertament antireformistes i antiliberals. En paraules del pensador búlgar Ivan Krastev, “si alguns de vosaltres és elector dins la nova Europa, haurà d’escollir entre el ‘cocktail Gyurcsány’ –una mescla de mentides pietoses, de menyspreu de l’interès col·lectiu i d’aplicació de les directives de l’UE- i el ‘cocktail populista’ –que mescla anticomunisme, nacionalisme, conservadorisme cultural i despeses socials excessives.”

Però els perills de l’extrema dreta no afecten només a aquest països que s’han trobat mancats de tradició democràtica durant molts anys, ja que també s’ha obert camí dins la dita Europa occidental. Comencem per un país neutral i d’una gran tradició democràtica: Suïssa. En aquest estat, el 2003, la Unió democràtica del centre esdevingué el principal partit suís amb el 27,7% dels vots. El seu líder més influent és Christoph Blocher, ministre de l’Interior i de Justícia. Tot i que plenament demòcrata, el govern del qual forma part acaba d’obtenir un nou èxit fent adoptar per referèndum del passat 24 de setembre un enduriment de les lleis sobre l’asil. Suïssa, doncs, ja no serà el país on podran trobar un fàcil refugi els perseguits per causes d’ordre polític. Tot referint-te a aquesta decisió majoritària, un diari de Lausanne, L’Hebdo, publicava un acudit. Dos pagesos comentaven els resultats de la consulta i l’un deia a l’altre: “Cal reconèixer que, com a mínim, tenim una democràcia”. I l’altre li responia: “Sí, una democràcia de la qual tota l’extrema dreta europea en té enveja”.

A Alemanya, els grans partits no sembla que hagin de preocupar-se excessivament per la proliferació de moviments antistema, com els Kameradschaften, grups sense estatus jurídic precís que es constituïren cap a meitats dels anys noranta i que fonamenten la seva ideologia en el nacional-socialisme. Més preocupant és, però, la Unió del Poble Alemany (DVD), d’extrema dreta, i el Partit nacional-demòcrata (NPD), dirigit per Ugo Voigt, que ha format amb l’anterior una aliança electoral que pretén entrar en els parlaments dels Landers i que obtingué el 9,2% dels vots a Dresde (Saxe) l’any 2004, i el 7,3% a Schwerin (Mecklembourg-Pomerania Occidental).

Darrerament hem vist com, a la veïna Aùstria, el canceller Schüssel, entre el 2000 i el 2002, va formar coalició amb el partit neonazi de Jörg Haider, tot pensat que reintegraria aquesta dreta extrema al sistema. No ho aconseguí. I sortosament per a tots, a les eleccions del passat dia 1 d’octubre, l’extrema dreta reculà.

Aquesta extrema dreta va sorgint, doncs, pertot, però no sempre obté resultats destacables. A Suècia, per exemple, el partit que dirigeix Jimmie Akesson, de 27 anys, sota el nom de Sverigedemokraterna (els demòcrates de Suècia) va obtenir a les passades municipals del 17 de setembre un 1,9%. Direu que és poc, però això li donà 281 regidors municipals, xifra mai no obtinguda fins aleshores. Més seriós és el cas de Dinamarca, on el Dansk Folkeparti (el partit del poble danès) dirigit per Pia Kjaersgaard, obtingué un 13,3% a les legislatives de 2005. I ja per acabar aquesta sèrie de dades, ens queda el cas de Le Pen a França, que disputà les passades eleccions presidencials a Chirac, després d’haver superat el socialista Jospin en la primera volta i al qual un darrer sondeig fet per TNS-Sofres li dóna una taxa de popularitat del 18%.

Fixa’t, amic director, que el denominador comú de tot aquest ventall d’extrema dreta que trobem repartit per Europa és el mateix: una voluntat de replec dels ciutadans sobre ells mateixos. Tothom té por a allò que els pot venir de l’exterior i s’aferra al que és seu i segur. És cert que, fins avui, cap formació extremista no s’ha imposat en unes eleccions nacionals fins al punt de prendre el poder, con succeí amb Hitler a Alemanya l’any 1933. Però alguna cosa greu està passant. I al meu entendre, el més preocupant és la contaminació que provoquen aquestes idees extremistes en tot l’espectre polític. Com ha escrit Philippe Thureau-Dangin en un magnífic editorial de Courier International, els partits tradicionals, més que interrogar-se sobre els seus propis mètodes i sobre la seva manera de fer política, prefereixen adoptar alguns eslògans demagògics sobre l’emigració i la seguretat. Els caps d’estat i els responsables europeus, incapaços d’arribar a un acord sobre el futur d’Europa i sobre un calendari comú, deixen els ciutadans desemparats, sense tenir on agafar-se. I això comporta la por al futur, l’odi a l’altre, el recel envers de la democràcia i, en definitiva, la temptació d’escapar del sistema, un sistema, però, la democràcia, que, diguin el que vulguin, continua essent el millor dels coneguts.

Advertisements

%d bloggers like this: