Jaume Matas a l’Ateneu o el president que oblidà la seva condició

by

Dissabte vespre vaig ser a l’acte d’obertura de curs de l’Ateneu de Maó, una institució que estimo i a la qual vaig dedicar molts anys de la meva vida, primer com a vocal de la junta de Guillem d’Olives i després com a president.

Tots sabem que l’acte d’obertura de curs és el més solemne de l’any i comporta sempre la dita “lliçó inaugural” que s’encarrega a alguna persona que hagi destacat en alguna branca del saber. I entre les moltes branques del saber hi ha la ciència política, d’ací que no ens hagi de semblar estrany que en determinades ocasions ocupi la càtedra (perquè es diu així, càtedra) algun polític. En recordo dos molt destacats durant el meu mandat a l’Ateneu: l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, i l’exdiputat, exministre i exambaixador d’Espanya, José María de Areilza.

Tampoc no és estrany que, amb motiu de l’obertura de curs, es convidi alguna autoritat de l’estat o de la comunitat autònoma per a presidir l’acte (perquè les locals, i en concret l’alcalde de Maó i el president del Consell sempre hi són presents). Sense anar més lluny, quan va venir Tarradellas recordo que va presidir l’acte el ministre de Cultura del govern d’Aldolfo Suárez, senyor Íñigo Cavero. I quan va fer la lliçó inaugural Areilza, crec que va presidir l’acte Gabriel Cañellas, aleshores president de la nostra Comunitat autònoma. En tots aquests casos, els polítics presidien, donaven la paraula als qui havien d’intervenir (normalment el president de l’Ateneu, les autoritats locals i, òbviament, al qui havia de fer la lliçó inaugural) i després tancava l’acte amb unes paraules dites ad hoc.

Més estrany és, en canvi, que, per a pronunciar la lliçó inaugural d’un curs acadèmic, es convidi un polític en actiu, i encara ho és més que es triï el líder d’una formació política, estigui aquest en el poder o lideri l’oposició. Entre altres coses perquè l’ateneu és una institució apolítica i aconfessional. I si bé té sempre la tribuna oberta a tothom que tingui alguna cosa a dir en qualsevol dels camps de la vida intel·lectual (i també en el polític), és evident que, en un acte tan significat com el de l’obertura de curs, en un acte tan significatiu com el de la “lliçó inaugural”, s’ha de ser extremadament caut a l’hora d’elegir la persona que es convida.

Dic tot això perquè no deixava de ser compromès convidar al líder d’un partit –el que governa les Illes Balears- no per a presidir l’acte (que això seria del tot natural), sinó per a pronunciar la lliçó inaugural del curs acadèmic (acte on només hi ha discursos però mai diàleg entre el ponent i el públic que assisteix a la conferència). Diguem, però, que tampoc no era impossible que la cosa sortís bé, perquè el ponent –en el nostre cas Jaume Matas- no era només el líder d’un partit, sinó també el president de la nostra Comunitat autònoma, i era d’esperar que sabés mantenir incòlume la dignitat del càrrec en un acte com el que havíem de viure el passat dissabte.

He de dir que la conferència començà fent gala d’aquest caràcter institucional que els ateneistes esperàvem: el president s’elevà a l’Olimp i, en un llenguatge extremadament atractiu i culte, ens introduí en el món clàssic per a parlar després de la seva concepció de l’Estat. Si Jaume Matas hagués sabut mantenir el to i el nivell de la primera part de la conferència potser ens hauríem trobat davant una lliçó autènticament magistral, més pròpia d’un pensador polític que d’un polític en actiu. Però molt aviat vam veure que el pensador, el teòric de l’Estat de dret, l’Habermas que cità molt pròpiament, o el Max Weber a qui també va al·ludir en justificar el monopoli de l’Estat en l’ús de la força, ràpidament es diluïen, i el president de la Comunitat autònoma –el mandatari que ens representava a tots- oblidava quina era la tribuna que ocupava i què esperàvem d’ell els ateneistes (no així els militants del seu partit que, tan esquius ordinàriament del que és el món intel·lectual, omplien, però, la sala d’actes el passat dissabte). Jaume Matas, oblidant, dic, la condició de president, es posà ben aviat el mono de feina i es transformà en el que ell és realment: un líder de partit, o encara més exactament: un líder de partit que es troba ja en plena campanya electoral i que, per això mateix, no pot deixar perdre cap ocasió de fer política de partit, de tal manera que allò que havia començat d’una manera brillant i adequada, es transformà finalment en un autèntic míting electoral que va deixar satisfeta la nombrosa colònia de “peperos” però que ens deixà als ateneistes amb un pam de nas.

Flanquejat per la presidenta del Consell i per l’alcalde de Maó (ambdós convidats de pedra en un acte on, per cortesia, tots –també ells- estaven condemnats a aplaudir), Jaume Matas va perdre els papers. Hauria pogut restar a l’Olimp (encara més: havia d’haver restat a l’Olimp!) però va preferir de baixar a la plaça pública, tot oblidant on era i quina era la naturalesa de l’acte on se l’havia convidat a intervenir.

Anuncis

%d bloggers like this: