L’error de Rodríguez Zapatero

by

El president Rodríguez Zapatero i el seu equip intenten donar una nova imatge del que ells creuen que ha de ser el socialisme a l’Espanya del segle XXI. Això es veu en les lleis que duen al parlament, amb el tarannà que impregnen a la seva acció política, en un distanciament gairebé absolut del que representa el PP com a partit, etc. Unes coses les fan més bé i en unes altres no tant, però com a mínim el PSOE representa una opció força diferenciada del PP, i prou que malden per demostrar-ho els conservadors!

Dos personatges que es deien molt poc amb la nova imatge del PSOE eren Paco Vázquez i Pepe Bono; dos líders, però, que a les seves respectives parròquies (accepteu-me la broma) es mostraven invictes. Fins i tot aquest darrer havia disputat la secretaria general del partit a Rodríguez Zapatero després de la crisi d’Almunia, l’inventor de les primàries que guanyà Borrell. En aquella ocasió, i en una reacció de darrera hora, el partit recolzà el jove candidat Rodríguez Zapatero que vencé Bono per molts pocs vots i, contra pronòstic, aquest jove diputat lleonès dugué el partit al govern a la primera oportunitat que va tenir de fer-ho.

Estant així les coses, era cosa cantada que els vells elefants del socialisme de l’època passada havien de passar a la reserva, i això s’està complint gairebé sense excepcions: Narcís Serra presideix Caixa de Catalunya, a Paco Vázquez l’han enviat al Vaticà perquè resi les hores amb el Papa; Rodríguez Ibarra ha anunciat la seva retirada; i Pasqual Maragall és a punt de desaparèixer de l’univers polític. Només Guerra resta agotzonat rere el seu escó del Congrés i Manolo Chavez continua presidint, no sols el partit, sinó també Andalusia.

Pepe Bono semblava que es resistia a desaparèixer i va incorporar-se al primer govern de Rodríguez Zapatero com a ministre de Defensa. Quina troballa! Escoltar-lo parlar de la bandera, de l’honor i d’Espanya era com per a llogar cadires. Amb la seva veu engolada, el seus cabells inexorablement foscos i les seves galtes sempre lluentes, escoltar les seves arengues ens feia retrocedir en el túnel del temps, fins al punt que era difícil distingir, tot escoltant-lo, la seva procedència ideològica. De fet, qualsevol despistat hauria pogut ubicar-lo en l’ala més rància i missaire del PP.

Un dia, però, Bono va dimitir i va retirar-se de la política activa. Alguns férem un alè, com també el farem quan es jubili aquest altre personatge que es diu Enrique Mújica a qui, tot i essent socialista de sempre, fou propugnat per Aznar a la seu del Defensor del Poble. Quin ull, per cert, el de l’Aznar! La seva aposta aquest cop féu bingo.

Però parlàvem de Bono. Dèiem que s’havia retirat però resulta que, deu fer un parell de setmanes, incomprensiblement per mi, Rodríguez Zapatero va oferir-li la candidatura socialista a l’Ajuntament de Madrid, i després d’un compàs d’espera on la discreció dels uns i de l’altre brillà per l’absència, Bono va fer al president del govern i secretari general del PSOE la més sonora botifarra que recordo. Primer que si “a nadie le amarga un dulce”, que si patim, que si patam, però al final, i com era previsible, Pepe Bono va engaltar a Rodríguez Zapatero una bufetada al costat de la qual la de “Gilda” era de tercera divisió.

A mi, però, no em preocupa Bono, el que no em sembla, en canvi, de rebut és que la direcció del PSOE i, més concretament Rodríguez Zapatero, volgués ressuscitar aquest cadàver per a lluitar amb Gallardón pel govern de Madrid. Pregunto: Creu algú que Bono podia d’alguna manera encarnar l’esperit que Rodríguez Zapatero vol impregnar a l’actual política socialista? Evidentment que no. Cercar Bono era claudicar, voler aconseguir l’èxit a qualsevol preu.

Rodríguez Zapatero sap que Madrid és una ciutat on els conservadors són legió, i sap també que Gallardón es troba en el punt de mira de la rància Esperanza Aguirre. “Posem, doncs, al front de la llista el més ranci dels nostres i així tal vegada guanyarem.” Aquest, i cap altre, sembla que hagi estat el pensament de la direcció socialista i això a mi em sembla, no només un error, sinó també una claudicació inacceptable.

Anuncis

%d bloggers like this: