L’octubre

by

Ahir començava el mes d’octubre. No fa encara fred i l’estiu s’allargassa com sempre. Però jo ho celebro perquè m’estimo aquest mes.

Recerco amb intenció en els mes diaris i veig que, el 1993, vaig anotar això: “A La Muntanya Màgica, Thomas Mann escriu d’un dia com avui: “L’octubre va entrar com solen entrar els mesos nous; en si, és una entrada completament discreta i silenciosa, sense cap senyal ni rastres de foc, com ara una dòcil lliscada que s’escapa fàcilment a l’atenció si no guarda cap ordre estricte. En realitat, el temps no té talls, quan comença un mes o un any no hi ha cap tempesta ni tocs de clarins, i fins i amb l’entrada d’un nou segle només som nosaltres, els homes, els qui tirem salves i repiquem”.”

Fa uns dies, tot llegint El Mar, una molt reeixida novel·la de John Banville, escriu el novel·lista irlandès: “Amb quina fúria bufa el vent avui, martelleja amb els punys tous i inefectius els vidres de les finestres. És precisament la mena de temps de tardor, tempestuós i clar, que sempre m’ha encantat. Trobo la tardor estimulant, com se suposa que és la primavera per a d’altres. La tardor és l’època de treballar…”

Els dos textos em semblen molt bells, com aquesta tardor que comença.


%d bloggers like this: