La calor, la calor…

by

Aquests dies llarguíssims de calor enganxifosa, aquestes nits en què les temperatures no baixen i els cossos es xopen sobre els llençols blancs del llit, amb les finestres obertes, les portes esbadellades… Una mena de martiri corporal que afecta, però, també l’ànima. És com si el cervell funcionés a mig gas, no sé si com a protesta o en justa defensa pròpia, però l’home no està fet per aquestes temperatures i espera l’oratge, l’embat, un alè de vent ni que sigui escadusser, com aquell qui espera el Messies. Què no donaríem avui per unes hores de tramuntana, d’aquell vent fresc que ve del nord, que alleuja els cossos i dóna consistència a les ànimes! I em demano: Com es pot viure, Déu meu, en un clima tropical?

Escriure és una funció de l’esperit, que necessita alimentar-se per a produir amb un mínim de nivell. I l’aliment és la lectura, però no una lectura feta a panxons, d’aquella que, si no et produeix un còlic, en pots donar gràcies, sinó de la que es paeix amb calma, discretament, sense necessitat d’alka-seltzers ni d’almax, ni tampoc d’altres productes externs, dels que t’ajuden a fer la digestió. I la calor no és bona per això, perquè tinc la impressió que banya massa les neurones, les engreixa excessivament i no permet que cavil·lin amb prou eima, que és com diem nosaltres, els menorquins, a la facultat d’estimar o de calcular la vàlua, la quantitat, la direcció, la distància… de les coses. I no confongueu eima amb seny, que no és el mateix. Perquè el seny implica una facultat, la cognoscitiva. I un home carregat de seny pot trobar-se sense eima a l’hora de discernir una cosa en un moment determinat, i això per causes diverses, per exemple per l’excés de calor que, en un moment determinat, pot torbar-te l’enteniment i deixar-te sense eima, és a dir deseimat (si és que els lingüistes m’accepten la paraula).

Bé, com veieu, aquest comentari és un exemple clàssic del que pot produir un d’aquests cops de calor enganxifosa, d’aquesta xafogor inhumana que ens malmet, que és una manera molt nostra d’explicar la capitidiminutio, que és alhora la manera com els romans descrivien la incapacitat d’obrar, que, dicho sea de paso, res no té a veure amb la personalitat, com molt bé saben els juristes (o haurien de saber), perquè la capacitat és a la personalitat com l’eima és al seny… I aquí m’aturo. Us demano que ho comprengueu: la calor, la calor…


%d bloggers like this: