Sobre la guerra al Líban

by

Estimat director: Poques coses són més difícils que opinar sobre el Líban, una realitat de guerra flagrant a la qual gairebé tothom s’hi enfronta amb la posició presa: Els antiamericans i (òbviament) antiisraelians es confirmen una vegada més en les seves posicions. Els qui no són antiamericans, tot i l’horror i la injustícia que sempre comporta una guerra, pensen que Israel té les seves raons per a fer el que ha fet. I trobem encara una altra postura, la dels que pretenen l’equidistància: “Els principals causants del desordre actual són Hezbollah i Hamas, però Israel ha respost d’una manera exagerada” (Govern espanyol), encara que l’equidistància deixa de ser-ho un cop Pepillo Blanco assegura que “las víctimas civiles provocadas por los bombardeos israelíes en Líbano no son ‘daños colaterales’ sino un ‘objetivo buscado'”.

T’agrairé, amic director, que avui em permetis un experiment: el de transcriure dos articles absolutament contradictoris escrits per persones que estan segures de tenir raó. El lector, doncs, els podrà llegir directament, sense manipulació informativa. El primer, és un article publicat en el diari libanès i pro-sirià, As-Safir; el segon és un article aparegut en el diari israelià de Tel-Aviv, Yediot Aharonot. Els dos han estat transcrits per Courier International (París) i jo els he traduït del francès.

La versió de Hezbollah: El Líban és testimoni aquests darrers dies d’una guerra sense pietat, sagnant i criminal, causada pels israelians. Aquesta ha ocasionat novament matances que s’afegeixen al ja feixuc passiu de l’Estat hebreu en aquest camp, als crims comesos contra el Sud, contra les barriades de Beirut, contra les regions tranquil•les de la Bekaa, del Nord i de Baalbek. Aquestes agressions són l’aplicació de la teoria de George W. Bush sobre la guerra preventiva, la utilització criminal de la violència per a resoldre els conflictes, com si la negociació i la diplomàcia haguessin perdut tot sentit i tot valor.
L’objectiu de Hezbollah és de constrènyer Tel-Aviv a negociar l’alliberament dels presoners libanesos. Hassan Nasrallah el cap de Hezbollah ho ha dic clarament: la negociació indirecta és l’única solució per a resoldre la crisi. Contràriament al que pensen alguns estrategs, Hezbollah té mitjans per a sostenir una guerra de llarga durada, que serà destructiva i dolorosa per a Israel, particularment en el pla econòmic –la seva Borsa ha caigut ja un 10 per cent en dos dies. Pel que fa al Líban, aquest es troba davant una batalla de la qual depèn el seu futur. Ja ha suportat i suportarà encara més el pes d’aquesta guerra que li ha estat imposada per Israel, dirigida contra el seu poble, les seves institucions i les seves infraestructures. Hezbollah sabrà demostrar els punts següents:

1) És un moviment de resistència legítima que disposa d’una gran base i té grans suports, tant al Líban com a l’exterior.

2) El seu secretari general és el veritable líder dels libanesos i de qualsevol que cregui amb la resistència en el país i en el conjunt del món àrab.

3) Aquesta acció desemmascarà els dirigents àrabs que dificulten la resistència a la guerra i sostenen els crims israelians, tot provocant la ruptura entre els pobles àrabs i els seus governants.

4) La comunitat internacional i l’ONU no assumeixen el seu rol, particularment pel que fa a Israel, i, en conseqüència, es mofa del dret internacional.

5) La invasió israeliana de 1982 és a l’origen de la fundació de Hezbollah i l’agressió de 2006 no farà sinó reforçar la resistència en el món àrab, en el món musulmà i entre tots els homes compromesos amb la llibertat, tot afeblint així els governs àrabs sostinguts pels Estats Units i els qui han signat acords amb Israel.

6) Aquesta agressió farà aparèixer de nou la veritable faç d’Isral, entitat hostil i violadora, tot i la seva retirada de Gaza i de la propaganda americana que haurà conduït certs estats a obrir ambaixades a Israel.

Avui, el Sud del Líban i Gaza es troben a punt de ser destruïts. Què fan els àrabs? La victòria no es guanya sinó en el front. Hezobollah no sortirà afeblit per aquesta confrontació, ans ben al contrari!

La versió d’Israel: Israel s’ha hagut d’enfrontar a una declaració de guerra feta per dues organitzacions terroristes: Hamas, sunnita al nord, i Heabollah, xiïta al sud. Ambdues refusen reconèixer el nostre Estat; totes dues s’han implantat en territoris dels quals nosaltres ens retiràrem unilateralment, Gaza agost de 2005 i el sud del Líban maig del 2000; totes dues han aixecat i fan un pols a Israel per a sostenir la pressió. Si ambdues surten vencedores d’aquesta guerra, això significarà la fi del projecte sionista.

Ens trobem en un moment decisiu i existencial de la nostra història. Una victòria sobre Israel, ni que sigui simbòlica, de dos moviment islamistes que han confessat obertament que pretenen la liquidació de l’Estat d’Israel farà sortir el follet del bòtil i el propagarà pels quatre vents de l’Orient Mitjà. Per a Israel, impedir aquesta victòria és un imperatiu absolut que no admet el mínim debat. Tots estem d’acord amb el Primer ministre Ehud Olmert quan ell martelleja els tres no: No, nosaltres no tractarem pas amb segrestadors: no, nosaltres no tolerarem pas per més temps els trets de Kassam i de Katiusha; no, nosaltres no ens doblegarem pas davant de gansters. Però quin és el sí d’Olmert? Car nosaltres és evident que hem d’admetre que un no mai no farà una política. Nosaltres tenim necessitat d’una perspectiva de futur. ¿És l’objecte d’aquesta ofensiva israeliana d’activar una interminable guerra de desgast, la sortida de la qual no pot ser cap altra que la destrucció de l’Autoritat palestina i de l’Estat libanès? Això podria succeir, però no és el que es persegueix. ¿És, doncs, l’objecte de la guerra de destruir el més aviat possible dues organitzacions terroristes per tal d’obligar-les a acceptar un alto el foc en una posició de feblesa? També això és possible, però igualment no és el que es persegueix. Els cops, per forts que siguin, contra les organitzacions terroristes no sempre les afebleixen, ans sovint les reforcen encara més. ¿És doncs de recuperar la franja de Gaza i de reconstruir-hi la “zona de seguretat” del Sud del Líban? ¿Per ventura creieu que som nostàlgics fins al punt de voler refer aquest passat que ha estat tant costós en vides humanes?

¿Té sentit, en canvi, posar sota una pressió màxima les poblacions xiïtes del Líban perquè aquestes facin pressió sobre Beirut, que alhora farà pressió sobre Damasc, perquè immediatament Síria faci pressió sobre l’Iran i perquè finalment Teheran faci pressió sobre Hezbollah i aquest darrer sobre Hamas? En els anys norantes, Israel experimentà ja aquestes reaccions en cadena un cop va llançar les seves ofensives en massa al sud del Líban. Aleshores sense èxit. Ara el govern d’Olmert s’ha vist arrossegat a defensar-se en una guerra que té dos fronts, i això en un moment on bat rècords d’impopularitat. Però no és acontentant-se amb amenaces verbals que ell restituirà la nostra confiança i la nostra força de dissuasió. El cor mateix d’Israel ha estat amenaçat i ens cal elegir entre parlar i actuar.

* * *

La síntesi del pensament de Hezbollah podria ser, doncs, “La resistència vencerà!”; i el d’Israel aquest altre: “Guanyar aquesta guerra o desaparèixer!” Que cadascú pensi el que vulgui, però que tingui en compte només una cosa: Olmert és el primer ministre d’un estat que es regeix democràticament. Hassan Nasrallah és el líder d’una organització terrorista (una mena d’estat dins l’Estat), que no representa el Líban, i que tampoc admet cap mena de control.


%d bloggers like this: