L’estiu

by

Endormiscat, després de dinar (són festes al poble on visc) escolto com, des de l’altre costat de la cala (tinc el privilegi de viure en una cala del Port de Maó), uns joves es llancen al mar. L’espadat és alt, molt alt, potser dic un disbarat però a mi em sembla que deu fer uns deu metres. L’un excita l’altre i al final tots acaben saltant. És ben curiós que aquests salts en grup sempre vagin precedits d’un crit. És com si l’expressió vocal els ajudés en la gesta. No es tracta, però, d’un “aggg!” com el que, posem per cas, profereix Nadal, el manacorí, cada cop que pega a la pilota, que surt immediatament en direcció al camp de l’adversari ves a saber a quants quilometres per hora. No, no és això. El joves aquests que es tiren al mar fan una altra mena de crits: l’un diu “Jerónimooooooo!”, l’altre crida “Al ataqueeeeeeee!”, i també n’hi ha un altre que acaba de cridar “Aaaaaaaahhh!”, sense més precisions. Per cert que aquest ha estat un “Ah” llarguíssim, perquè entre el salt, el crit i el “plofffff” que escolto quan el cos de l’heroi topa amb l’aigua transcorren una bona pila de segons, sempre que acceptem que el temps és una matèria apilable.

L’estiu transcorre així de plàcid entre nosaltres. La calor envesteix, però l’aigua del mar tempera, i l’únic lloc on l’home se sent bé aquests dies caniculars, de xafogor espantosa, és dins l’aigua. Ahir vaig anar a Sa Mesquida, la platja de Maó per excel•lència. Ara, en una decisió sàvia, l’Ajuntament ha organitzat un aparcament a dalt del pujol que la voreja i has d’arribar-t’hi a peu. El blau de l’aigua era immaculat i la temperatura, sorprenentment fresca, et deixava com a nou (bé, tractant-se de mi, accepteu-me la metàfora).

I és en aquest estat de placidesa (entre concert i concert, entre lectura i lectura, entre bany i bany) que els menorquins que presumim de cultes i de compromesos amb la realitat del món ens posem després a discutir (al mil•límetre) sobre la maldat dels israelians o sobre si és o no “paleto” el nostre president del govern (com assegurà Rajoy fa només uns dies). Hi penso sovint, en això, i tinc la impressió que, amb la vida que portem, si tinguéssim una mica de vergonya, sovint faríem bo de restar a casa calladets, tot prenent la fresca. I tanmateix… escrivim, escrivim, escrivim… Bé, potser vaig errat i cal que seguim acaronant l’ordinador per a, malgré nous, continuar parlant de la vida.


%d bloggers like this: