Sobre la gerontocràcia de l’Església

by

Mentre que les societats són governades per persones entre quaranta i seixanta anys, amb les excepcions que vulgueu, l’Església ho és per persones entre seixanta i vuitanta (amb comptades excepcions), fet que provoca el domini d’una gerontocràcia a la qual se li fa difícil d’adaptar-se als temps.

Això no és, però, una realitat d’avui, ans sempre ha estat així, de la mateixa manera que sempre hi ha hagut persones que han criticat aquesta manera de fer. Una d’aquestes fou el comte de Chateaubriand, l’autor d’El geni del cristianisme, un home creient, defensor de la restauració monàrquica a França i ministre més d’un cop. No estem, doncs, davant d’un menjacapellans.

Llegeixo aquests dies la segona part de les Memorias de ultratumba, un llibre excepcional que, al llarg de les seves més de tres mil pàgines, ofereix al lector un cabal immens d’informació sobre la realitat europea del seu temps.

Quan és enviat com ambaixador a Roma per segon cop, (1828 aproximadament) el comte manté una relació força intensa amb el papa Lleó XII que –no ho oblideu- governava no sols el Vaticà, sinó també els Estats Pontificis, i ho feia ajudat per un exèrcit format per vells soldats mercenaris que havien servit anys abans a Bonaparte. En un apunt datat a la data indicada escriu Chateaubriand:

“No es difícil identificar el vicio radical del sistema político de este país: es que unos ancianos nombran por soberano a otro anciano como ellos. Este anciano, convertido en señor, nombra a su vez cardenales entre los ancianos. En este círculo vicioso, el poder supremo enervado se halla así siempre con un pie en la tumba. El príncipe no ocupa nunca bastante tiempo el trono para llevar a cabo los planes de mejora que puede haber concebido. Haría falta que un Papa tuviera la capacidad de decisión suficiente para nombrar de golpe a toda una promoción de jóvenes cardenales, para asegurar así la mayoría en la elección futura de un joven pontífice. Pero los reglamentos de Sixto V que conceden el capelo a unos cargos palatinos, la fuerza dominante de los usos y costumbres, los intereses del pueblo que recibe gratificaciones a cada cambio de tiara, la ambición individual de los cardenales que quieren reinados breves a fin de multiplicar las posibilidades de acceder al papado, así como otros mil obstáculos que sería demasiado largo explicar, se oponen al rejuvenecimiento del Sacro Colegio.”

Les coses no han canviat excessivament dins l’Església. La gerontocràcia continua, i per a confirmar-ho basta veure les imatges d’una reunió de la Conferència episcopal espanyola. Ves a saber si la cosa canviarà quan les parròquies estiguin servides per joves conservadors fets tots a imatge i semblança del pare Martínez Camino, el portaveu de la Conferència. Ai, Déu meu, quina creu!

Anuncis

%d bloggers like this: