L’Espanya irreal

by

Si un ciutadà espanyol visqués aïllat de la vida ordinària, pendent només dels debats polítics que protagonitzen els nostres representats en el Parlament espanyol i en els parlaments de la resta de “realitats nacionals” repartides per la nostra pell de brau, possiblement dubtaria de sortir al carrer pensant que vivim en pre-guerra civil. “La España de Zapatero se parece cada vez más al régimen de Castro”, afirmava Acebes fa un parell de dies; mentre el PSC treia un eslògan electoral –“El PP utilitzarà el teu no contra Catalunya”– que em sembla francament censurable des del punt de vista ètic, i que no m’estranyaria que ho fos també jurídicament (de fet el PP ha interposat una querella criminal contra el responsable de la campanya del PSC, senyor Zaragoza).

Si a algú se li ocorre perdre el temps seguint les interpel·lacions parlamentàries dels dimecres, possiblement tindrà arcades aviat, perquè allí mai no hi ha diàleg, allí hi ha teatre i del dolent. Tanmateix aquesta mena d’enfrontaments viscerals, carregats sovint de bufonades per part de diputats que més aviat semblen escolars adolescents, per sort no es traslladen al carrer, on la gent normal del país viu la seva vida de manera més o menys ordenada, treballa, es diverteix quan pot, ordinàriament respecta els altres i conviu sense enfrontaments.

Per què, doncs, aquesta dissociació? Tan difícil és demanar als nostres representats polítics que es comportin? Per què els resulta tan complicat usar la raó enlloc de les vísceres?


%d bloggers like this: