Del seny a la rauxa

by

Quan la nit del passat dimecres estava assegut davant la televisió, sol a casa, mirant el partit que, a l’estadi parisenc de Saint Denis, jugaven el Barcelona i l’Arsenal, em demanava quina és la lògica que regeix la conducta de les persones en aquesta mena d’actes. Es tractava simplement d’un joc, d’una celebració esportiva entre dos equips que, tot i que representen dues masses molt concretes d’afeccionats, els formen mercenaris procedents dels llocs més inversemblants del planeta, els quals actuen com a professionals del futbol i ho fan, evidentment, per diners. I quina quantitat de diners!

Tot i ésser conscients d’aquesta realitat, persones com jo mateix, que presumim de tenir el cap fred sobre les espatlles i de posseir una formació racional i cartesiana, estàvem sofrint en silenci pensant que aquell club pel qual sentim una gens apagada (i sovint irracional) passió (qualssevulla que siguin els jugadors que, en un moment donat, hi militin) semblava un cop més condemnat a perdre.

Frases com “no ens ho mereixem” dites així, en primera persona, com si fóssim nosaltres, els espectadors, els qui juguéssim en el camp, o bé com “no potser tornar perdre’n una altra”, referir-nos, és clar, a la final, rondaven pel meu cap –i suposo que pel cap de tants i tants “culés” que, amb l’estigma del sofriment a l’esquena, estàvem pendents del partit-. I al final, l’explosió de joia: “Aquest cop sí!” “Aquest cop sí!”. Era la rauxa desbocada que venia a omplir el forat que abandonava el seny.

Té alguna explicació racional aquest fenomen? No ho crec, encara que contribueix ben segur a fer-nos més humans i ens ajuda a posar una mica de passió a la nostra vida.


%d bloggers like this: