“Menorca bàsquet”: no som els millors, però és com si ho fóssim

by

Els qui, com jo, vivim en una illa més aviat petita, tendim a considerar-la com (i ho és de fet) una mena de continent. Tot ho mesurem d’acord amb les dimensions de què tenim experiència i potser per això ens costa (i alhora ens plau) assaborir èxits com el que diumenge passat assolí el “Menorca bàsquet”. No és que el nostre equip ACB hagi guanyat la lliga, ni que jugui tampoc el “play-off”. El seu triomf és força més modest: ha sobreviscut al naufragi i, per un any més, es mantindrà a la lliga dels grans. Ha estat un any de sofriment, però a la fi s’ha obtingut el premi. Seran dos altres equips els qui hauran perdut la categoria. Mai dos punts (una cistella) han assolit tanta importància. Han estat dos punts que justifiquen tota una temporada i serveixen per a mantenir viva aquesta afecció que, entorn d’un èxit inesperat, ha aglutinat l’illa sencera.

Jo no sóc afeccionat al bàsquet, tanmateix vaig assistir a un partit de la mà de Joaquim Comas, i vaig poder constatar què significava aquell esdeveniment esportiu. Més de cinc mil persones han emplenat el pavelló cada cop que jugava el Menorca, el qual, guanyés o perdés, es trobava sempre amb l’alè d’una afecció que es lliurava a l’equip amb cos i ànima. Cada partit ha estat una final, però la final veritable, aquella que li ha permès la salvació, va jugar-se diumenge passat, davant un públic enfervorit que, als compassos de la banda del Migjorn Gran, corejava els seus jugadors sense descans. I el premi arribà: dos punts foren suficients per a permetre’ns somiar un any més entre els grans, per a sentir-nos orgullosos de –tot i la nostra petitesa- viure en una illa de primera, en una illa tan meravellosa com, per als afeccionats al bàsquet, ho és la lliga ACB.


%d bloggers like this: