L’art de fer política

by

La seqüència és, si fa no fa, aquesta: Es forma el tripartit a Catalunya (socialistes, republicans i comunistes-verds). En quedar fora del govern que havia ostentat durant vint anys, CiU decideix de jugar a fons la carta del radicalisme nacionalista i defensa un màxim per a l’Estatut que és (segurament) inconstitucional, fins al punt que sembla que farà avortar l’acord al Parlament de Catalunya. L’acord, però (i aquí hauria de parlar de l’art de l’encanteri), s’obté finalment i el text és aprovat amb l’acord de tots (menys del PP que, en aquesta aventura, juga el paper d’opositor offsider).

Immediatament, l’Estatut surt cap a Madrid on Rodríguez Zapatero (“donde dije digo digo Diego”) veu que, si no el retalla a fons, fins els seus el deixaran a l’estacada. Per tant, cal llimar-lo a consciència fins que quedi (són paraules seves) “limpio como una patena”.

Alhora, Rodríguez Zapatero veu que l’escurçament que s’ha produït en el text estatutari possiblement serà difícil d’acceptar pels seus aliats d’Esquerra Republicana i, potser per això (i per sorpresa), pacta el text final amb CiU, que de sobte ha deixat de ser radical, possiblement perquè tant els socialistes com els convergents veuen que aquest acord pot aplanar el camí d’un futur pacte de govern que afavoreixi tant els interessos dels uns com dels altres.

Després d’aquest inesperat cop d’efecte, Esquerra se sent traïda i (no sense una mica de raó) decideix adoptar el paper de núvia despitada, la qual cosa la du a iniciar el seu procés particular de radicalització. I així arriba aquell “L’estatut és una merda” de Carretero. Tanmateix, aquest procés l’aboca a un autèntic cul de sac: Ni pot dir que sí (¿com dirà que sí a un estatut que es una merda?) ni pot dir tampoc que no, perquè això darrer l’alinearia amb el PP. La solució és, doncs, de demanar, en el referèndum, l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul. El problema és que aquest vot nul o en blanc o l’abstenció es demana per un Estatut que –no ho oblideu!- ha promogut (i continua promovent) un govern del qual forma part l’Esquerra Republicana.

Val a dir, però, que, tot i aquest cúmul de desavinences, i a pesar del gran desacord que s’ha produït, Esquerra creu que això no és suficient per a trencar el tripartit (és a dir per a perdre el poder) i decideix continuar la cursa com si res.

Aleshores, Pasqual Maragall surt a la palestra i, en el paper de pare carabasser, titlla d’incoherents els d’Esquerra, però –ves per on!- no els fa fora del govern de la Generalitat (possiblement perquè, de fer-ho, també ell quedaria amb el cul a l’aire). D’ací que tot segueixi com sempre perquè aquí no ha passat res.

I jo em demano: És això l’art de fer política? Sí, probablement…


%d bloggers like this: