La crisi

by

Els meus lectors hauran vist que darrerament insisteixo molt en la necessitat d’avançar en la voluntat de concebre Espanya d’una manera diferent de com l’havíem concebuda els darrers vint-i-cinc anys. D’ací que convidi alguns dirigents del PP a captar aquesta idea per tal de fer-la seva i, com succeí el 1979 amb l’UCD, no deixar aquesta transformació exclusivament a mans dels nacionalismes perifèrics i del PSOE, que, ara per ara, és l’únic partit espanyol que sembla (no sense dificultats i contradiccions internes) entendre la necessitat del canvi.

Més d’un cop he dit que aquest pas endavant en la transformació d’Espanya en un estat més descentraltzat (per què no federal?) que tantes reaccions comporta en el si de la dreta, és un pas inevitable, d’ací el meu interès perquè també els populars no quedin despenjats, fet aquest que ens comportaria a tots força problemes i debilitaria enormement el procés.

Potser, però, he estat massa optimista en creure la inevitabilitat del canvi, perquè la dreta té un pes molt considerable i, ara per ara no sembla decidida a col•laborar, ans al contrari, ha posat en marxa tota la seva artilleria (amb comptades excepcions) per a fer que aquest canvi esdevingui impossible.

Les espases, doncs, són ja fora de les beines i, a manca d’un diàleg racional –que avui no crec possible entre els partidaris de d’immobilisme i els potenciadors del canvi- fa que el futur sigui més aviat incert.

Això mateix ho ha definit amb molt belles paraules Fernando Ónega en un article publicat a La Vanguardia (22.04.06), en el qual ens diu que la crisi actual es correspon amb el concepte de crisi que tenia Gramsci: “Quan allò que es vell no acaba de morir i quan allò que és nou no acaba de néixer”.

Diu Ónega: “El viejo Estado de las autonomías se considera con salud suficiente para vivir otra generación, pero los nuevos impulsos adanistas le preparan el funeral. Y así ocurre que todo se vuelve dramático, incierto, un conflicto que ya salpica a todos los partidos, que se extiende por casi todas las regiones, que altera plumas, que solivianta voces. La crisis. A Mariano Rajoy le tocó el papel de defender lo condenado a muerte. A Rodríguez Zapatero, el de oficiar el bautismo de la nuevo. En tal reparto histórico de papeles, uno de los dos tendrá que sucumbir. Y con él, su modelo.”

La definició de l’actual realitat espanyola en aquestes paraules d’Ónega em sembla del més clarivident, però ens deixa capficats en la incògnita. Caldrà, doncs, estar atents.


%d bloggers like this: