“Regina coeli letare, Al•leluia”

by

Cada any, el dia de la Pasqua (parlo de quan era infant), el primer que feia el meu pare en aixecar-se era pujar a la sala de dalt, asseure’s al piano i tocar el “Regina coeli” del mestre Benet Andreu, un notable compositor maonès i organista de Santa Maria de Maó dins el segle XIX.

El meu pare ha desaparegut ja fa molts anys d’aquest món, i també la mare que, precisament, se n’anà un dia de Pascua, i jo mai més no he escoltat aquell “Regina coeli letare, Al•leluia”, encara que penso que podria cantar-lo sencer.

Aquesta mateixa composició musical era el que es cantava durant la dita processó de “l’encontre”, al bell mig de la plaça d’Alaior, que és el poble dels meus pares i també el que jo vaig néixer, tot i que fa molts anys que ja no hi visc. El sant sepulcre havia quedat a la petita església de Gràcia el divendres sant, i era precisament d’allí on sortia el Crist ressuscitat el matí de Pasqua i feia immediatament l’encontre amb la seva mare Maria, que havia sortit de l’església parroquial de Santa Eulàlia. La trobada enmig de la plaça mentre els cors cantaven l’al•leluia era un dels moments més emotius (pel que fa a sensibilitat popular) de la setmana santa d’Alaior. I fet l’encontre, tothom pujava després en processó fins la parròquia on se celebrava la missa solemne de Pasqua.

Les emotivitats no acabaven, però, a la plaça, perquè aquell dia predicava el millor orador que hi hagués a la casa, ja fos el rector o el predicador foraster que havia predicat la Quaresma. I s’establia una connivència entre aquest predicador i el cor que, dalt l’orgue, estava preparat per tornar a l’al•leluia al final del sermó. Prèviament, el rector havia convingut una paraula clau per a indicar que el sermó acabava i, en pronunciar-la, l’orgue entonava vibrant la partitura i el cor iniciava amb passió el cant del “Regina coeli”, mentre el pare predicador acabava el seu discurs a viva veu utilitzant tots els recursos possibles de l’oratòria clàssica. Així, entre els crits finals del predicador, els sons de l’orgue i l’al•leluia vibrant del cor es formava un clima indescriptible on l’emoció dels fidels podia tallar-se amb un ganivet, i no era gens estrany que les llàgrimes solquessin per les galtes de la majoria de creients que emplenaven l’església de gom a gom i pensaven que no hi podia haver cosa més sublim a la terra que aquella litúrgia pasqual.

Avui tot és diferent i res no s’assembla al conjunt d’emocions que omplien la setmana santa, un temps que, en la meva joventut (òbviament en ple franquisme) vivíem en clau exclusivament religiosa. Val a dir, però, que, tot i aquesta mena de crònica sentimental que acabo d’escriure, res no enyoro dels temps passats. Només el meu pare i aquell “Regina coeli” que, al piano de casa, tocava cada matí de Pasqua, any rere any.


A %d bloguers els agrada això: