¡Viva España!

by

Acabo d’arribar a Madrid quan al Congrés dels Diputats fa un parell d’hores que s’ha acabat d’aprovar l’Estatut de Catalunya. Després de contemplar la terminal nova d’Iberia, agafo un taxi que, sense encomanar-se a Déu ni a Santa Maria, m’engalta la COPE en el trajecte a la capital. Verge dels Desemparats! Quina filípica! Maldo per conformar-me pensant que això també es pot sentir a Menorca, però la veritat és que jo no ho sento, perquè aquesta emissora és com si no existís per a mi. Però vaja si existeix! I molt! La dissecció que fa de la política del dia és d’allò més contundent. Una sentència darrera l’altra. Aquest estatut inconstitucional que només la irresponsabilitat de Rodríguez Zapatero ha permès… Que si Espanya queda feta bocins… Que si els catalans viuran a partir d’ara a costa de tots els espanyols… Que si tomba… Que si gira… M’imagino com en deu ser, de dur, escoltar això des de les set del matí fins a les dotze de la nit. I cada dia!

En havent sopat, entro en una llibreria. Un veí demana un exemplar d’El Mundo.“No quedan, señor”, diu la llibretera. “Ya se terminó. Hoy, con eso del Estatut venía de lo más suculento…”
I per acabar, em posen les paraules de Pigcercós (que havia votat no, com Rajoy). Diu el diputat d’ERC: “Votamos no porque éste puede ser un buen estatuto para una región de España, pero no para una nación de Europa”. Un valga’m Déu. I aquest cop comprensible. Bé, que venir a Madrid és font segura d’emocions. I no només perquè els jugadors del Reial confessin ja declaradament que volen que el Barça no guanyi la Champions (és que ho havien volgut algun cop?) sinó perquè això és un món que no s’assembla de res al meu, encara que s’acosti al que prediquen els meus amics del PP de les nostres Illes.


%d bloggers like this: