El CPE i l’estatisme en la contractació

by

Estimat director: La distància entre el Maig del 68 i el Març del 06 és la mateixa que separa els somnis revolucionaris (els del 68) de la demanda d’un contracte fix (els del 06) –ha escrit Lluís Uria, el qual, amb tota la lucidesa del món, afegeix -: “Els joves del Maig francès volien canviar la societat, els d’aquest mes de Març cerquen desesperadament d’integrar-s’hi.”

I no m’estranyaria que, per això que ara diré, molta gent d’esquerra se’m tiri a sobre. Estic, però, disposat a rebre l’allau. Entre altres coses perquè jo no governo res i l’únic que m’imposo com a missió és de reflexionar en veu alta. Deixa’m, per tant, amic director, que aquí faci referència al llarg article que publicà en el seu bloc Thimothy Smit, un professor d’història a la Queen’s University del Canadà. Se’n podrà discrepar, però penso que la seva és una reflexió feta contracorrent que val la pena de conèixer.

Thimoty Smith diu que, fa trenta anys, en una època de plena col·locació i d’auge del capitalisme, els joves francesos no tenien necessitat de lleis o de programes específics per a trobar treball, mentre que avui, quan l’atur castiga el 23% dels joves francesos i la resta està condemnat –en un 80% dels casos- a encadenar contracte rere contracte –la majoria no superiors a un mes de durada- els joves s’empenyen curiosament a defensar la rigidesa en la contractació qualificant qualsevol mesura liberalitzadora (que donarà, però, treball) com a “antisolidària”.

Com s’explica que, en una situació tan allunyada de la plena ocupació, els carrers s’omplin de joves manifestants que s’oposen al CPE? És curiós, en efecte, que, després de vint anys, l’esquerra continuï predicant que la solució a l’atur dels joves resideix en un reforçament perpetu de la reglamentació i de l’estatisme. I ho és més encara que la dreta –i em refereixo a la dreta francesa- no hagi aconseguit combatre aquestes idees. En aquest sentit és remarcable que la cinquena economia del món (França), casa mare de multinacionals que prosperen sobre la escena mundial, es mostri incapaç de creure que el mercat pot ajudar a regular el problema de l’atur estructural en massa –assegura Smith. Des d’aquest punt de vista, sembla que el CPE hauria de ser acollit favorablement en la mesura que representa un pas en aquesta direcció. Per què, doncs, totes aquestes manifestacions hostils?

Segons Smith perquè, a partir de la política seguida a finals dels anys 70 i a principi dels anys 80, sota els governs tant d’esquerra com de dreta, els dirigents francesos van deixar de creure absolutament en el mercat i decidiren que només l’Estat podia resoldre el problema de l’atur. I encara pitjor, com que acceptaren que el mercat era quelcom uniformement inhumà, calia domesticar-lo. Diguem-ho d’una altra manera: l’Estat és intrínsecament bo i savi, i per definició, instrument de la “solidaritat”. És així que, qualsevol mena d’inseguretat en el treball (encara que pogués produir més creació de llocs de feina) esdevé inacceptable.

Tant és encara vigent avui aquesta filosofia, que els qui s’oposen, doncs, al CPE (i a França són legió!) consideren que tota mesura que s’hagi concebut per a crear llocs de feina que no respongui als “seus esquemes” s’ha de veure com una amenaça contra “el seu model social”, i això perquè estan persuadits, d’una manera o altra, que el model vigent, extraordinàriament protector però que (curiosament!) tolera altíssims nivells de pobresa i d’atur, és, però, un sistema “social”. I després de vint anys, la dreta sembla que tampoc hagi qüestionat seriosament aquesta tesi.

En realitat, França recull avui el resultat de dos decennis de retòrica antiglobalitzadora i antiestrangera que han produït una paràlisi política i psicològica del país. D’un país que és conscient de la urgent necessitat de reformes, però que es mostra incapaç de dur-les a terme.

Tanmateix, el professor Smith no s’atura en l’anàlisi de la política laboral francesa, i ens adverteix que, per poc que analitzem la situació econòmica europea, veurem com nombrosos països més solidaris que França tenen, però, mercats de treball més lliures.

Mentre que, a França, aquest petit pas (el del CPE) aixeca inevitablement l’oposició general. I això per una raó molt simple: perquè el CPE és una tipus de contracte que no respon al sistema vigent, i no respon, per tant, a les reformes globals d’aquest sistema que, segons Smith haurien d’adoptar-se.

Si el gran públic no és favorable a les reformes, i en aquest punt concret a les reformes que tornessin una mica a la idea que el mercat pot tal vegada regular millor el treball que l’estatisme, els homes polítics no poden fer-hi res. Tanmateix no tothom ho veu així: als Països Baixos, per exemple, les reformes anti-estatistes en el mercat laboral van començar fa vint anys. Al Canadà i a Suècia han començat fa quinze anys i s’han dut a terme de manera prudent i continuada. Doncs bé, contràriament al que podrien pensar els sindicats i els partits d’ideologia estatista (tant de dreta com d’esquerra), el Canadà i Suècia funcionen força més bé avui que fa quinze anys. Mentre que a França, l’estatisme imperant en la contractació laboral continua deteriorant cada dia més el teixit social francès.

Els canadencs es lliuraren a una anàlisi de l’hiperestatisme durant els anys 80 i 90. Inversament, els francesos s’han enfurit durant tot aquest temps amb el que ells denominaven el “capitalisme salvatge”, i això sense que els partits de dreta francesos mai no hagin denunciat “l’estatisme i els seus depredadors anticapitalistes”. I si a França, tant la dreta com l’esquerra ha vist (a diferència del que succeeix a Suècia i al Canadà) com l’única solució als problemes laborals l’estatisme, la protesta contra el CPE és lògica: Per què només els joves haurien de suportar la precarietat?

Si l’Estat finança les jubilacions anticipades i protegeix la tercera edat de la inseguretat, per què no ha de protegir també els joves? Si el 25% de la població activa (els funcionaris) es beneficia de la seguretat del lloc de feina de per vida, i si la major part dels treballadors d’edat avançada del sector privat tenen la seguretat en el lloc de feina, per què no ha de tenir tothom aquest dret? Lògica pura, la dels joves francesos –apunta el professor Smith.
Tanmateix tots sabem (i ells també) que si el CPE s’aplica, contribuirà certament a reduir l’atur dels joves. Però és evident que el govern no en traurà cap benefici polític, d’una reforma que no ha aconseguit de justificar des d’un punt de vista intel·lectual, ja que la dreta presenta aquest contracte, no com el resultat d’una determinada reflexió política, sinó com una excepció a la norma general.

Tanmateix caldrà convenir que alguna cosa no funciona a França. Quan, com diu Uria, el comitè d’empresa de la ferroviària estatal SNCF necessita ni més ni menys que 500 empleats per a gestionar els immensos beneficis socials dels assalariats, mentre a les barriades de la perifèria quatre de cada deu joves es troba a l’atur i sense perspectives de trobar feina.
Davant això, penso que valdria la pena d’aturar-se sobre el tema de fons: el que tracta en aquest estudi el professor canadenc Thimothy Smith.


%d bloggers like this: