Crítica a l’actitud d’Occident

by

En un editorial de dilluns passat que val la pena de llegir, deia el diari Le Monde:

La immunitat dels diplomàtics i l’extraterritorialitat de les ambaixades i dels consolats són principis inscrits en el dret internacional des de les convencions de Viena de 1961 i de 1963. Aquest principis constrenyen els Estats a prendre “totes les mesures apropiades” per a impedir que els edificis diplomàtics “siguin envaïts o atacats”, que la seva “pau sigui alterada” i fins i tot que la seva “dignitat sigui disminuïda”. És clar que aquest cop els estats signants no han seguit aquests principis. Ans al contrari, la reacció europea a aquesta mena d’accions s’ha limitat a condemnes verbals i a comunicats que denunciaven “atacs deplorables” que “sobrepassen els límits de la protesta”. No hi ha hagut, però, cap crida d’ambaixador, cap demanda d’excuses, cap amenaça d’interposar un recurs jurídic, cap debat respecte de possibles sancions.

L’any 1979, un cop els iranians s’havien acollit a l’ambaixada americana de Teheran, s’interposà una demanda davant el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, i l’Iran fou condemnat. L’any 1998, quan cinc ambaixadors europeus havien estat llençats de les seves residències a Bielorússia perquè el president Loukachenko volia utilitzar al seu gust els terrenys, la reacció fou també resolta i la Unió Europea carregà de sancions als dignataris de Minsk.

En l’afer de les caricatures de Mahoma, el desconcert està servit. Mentre que Dinamarca i Noruega, principals països objecte dels atacs dels manifestants, s’han hagut de sentir sols. A França, el president Jacques Chirac ha criticat el caràcter feridor de les caricatures però no ha condemnat l’atac a l’ambaixada de França a Teheran.

La inacció, un cop s’ha calat foc a algunes ambaixades, no augura res de bo (…) perquè més enllà del debat sobre la llibertat de premsa i el respecte a les sensibilitats religioses, cal fixar determinades exigències. Dons bé, Europa, dubtant contínuament respecte de quina ha de ser la seva política davant el repunt de l’islamisme radical, dóna la sensació de quedar desemparada i intimidada. I això no pot sinó encoratjar els règims com el de Síria o de l’Iran a continuar manipulant aquest afer amb finalitats polítiques.

Hi estic d’acord.


A %d bloguers els agrada això: