No podem renunciar a la llibertat d’expressió

by

És difícil dir alguna cosa original sobre l’afer de les caricatures que ha fet esclatar l’odi de musulmans de mig món que han cremat banderes i han intentant de cremar ambaixades. Però no es tracta de dir coses originals sinó d’afirmar creences. I jo, lluny de creure que estem davant una anècdota, penso que ens enfrontem a un gran desafiament al qual les democràcies han de fer front sense fer concessions de cap casta.

A mi em sembla, no sols imprudent, sinó indecent ferir la sensibilitat de les persones fent befa d’elements que, per aquestes persones, són sagrats. Com també em sembla indecent que, per exemple, des d’una emissora de l’Església, es propaguin falsedats sobre els partits i les persones i s’inciti a la violència. Però no ens hem de confondre. Contra aquest tipus d’accions emparades en la llibertat d’expressió només hi cap el menyspreu i, si s’escau, l’acció penal davant els Tribunals de Justícia. Res més.

D’ací que subscrigui la tesi de Carlos Nadal quan diu que “quelcom de substancial està en joc” i que cregui, amb Francesc Marc-Alvaro, que el dilema és saber si Europa pot seguir essent una societat oberta o si anem a retrocedir en les nostres llibertats per a calmar els ànims d’un implacable totalitarisme que manipula el legítim sentiment religiós dels musulmans. Europa és, en efecte, un espai obert on el dret a comunicar lliurement opinions està molt per damunt de les esglésies, dels governs i de les mateixes institucions de l’estat.

Per tant, renunciar a això és renunciar al més essencial de nosaltres mateixos. Jo no estic disposat a fer-ho. I penso que cap demòcrata no ho hauria de fer.


A %d bloguers els agrada això: