Les incògnites de l’Estatut

by

Ara per ara no sé com acabarà la qüestió de l’Estatut de Catalunya. Els polítics són molt dats a la faràndula, encara que solen ser actors dolents. Tanmateix els agrada mantenir aquella estructura clàssica del teatre (plantejament, nus i desenllaç), encara que no sempre les obres que representen siguin (per al públic) fàcils de suportar.

Jo tinc la impressió que, d’una manera o altra, trobaran una solució per al text d’aquest articulat que ens té “enlà” els ciutadans que seguim l’evolució dels debats. Però si això s’allarga molt, acabarà fent-nos difícil l’espera, perquè per paciència que hi posem, la veritat és que escoltar les ràdios es fa cada dia més difícil. Tots els fantasmes anti-catalans han sortit del rebost (i no dic de l’armari, perquè això té, avui, connotacions d’una altra mena) i la veritat és que, per poca sensibilitat que tinguis en aquest sentit (vull dir respecte del catalanisme cultural o polític), cada dia has de flagel·lar-te un munt de vegades. No hi ha més remei: Que si el general treu el peu del llençol, que si el president del Tribunal Suprem fa una pífia inenarrable… I per a acabar-ho d’espatllar, només ens mancava la sortida de to dels joves independentistes d’Esquerra Republicana que, cada vegada que duen a terme una iniciativa pròpia, multipliquen per cent la munió de nacionalistes espanyols.

D’altra banda, de les notícies que transcendeixen, n’hi ha que em semblen incomprensibles: Una Agència Tributària única jo la comprendria (però no la vol el govern de Madrid). Dues Agències Tributàries, també jo les comprendria (però no ho volen els catalans). Però tres Agències Tributàries! Qui pot defensar un disbarat com aquest?

Una altra de les qüestions permanents és la de definir Catalunya com a nació, ja sigui en el preàmbul (com volen els socialistes) o bé dins l’articulat (com demanen els altres partits). No nego que això té la seva importància, encara que només a nivell sentimental. Més en té, segons crec, que quedi ben resolta la qüestió del català: la qüestió de la igualtat de drets i deures de les dues llengües que conviuen a la Comunitat autònoma (igualtat avui inexistent). Si se cedeix en això es perdrà possiblement la darrera oportunitat per a salvar la llengua d’una mort, lenta però inevitable. Però aquesta matèria no l’he de tractar avui. Li dedicarà la meva propera lletra de batalla, dijous vinent.


%d bloggers like this: