Els pots de terrissa

by

Estimat director: Comentant el que diu Sant Pau en la Segona carta als Corintis (IV, 7): “Aquest tresor que portem en pots de terrissa”, Enzo Bianchi ens recorda que “no podem oblidar que quan Pau descrivia aquesta imatge tenia davant dels ulls l’evident paradoxa d’un Evangeli que es propagava ràpidament per tota la conca mediterrània malgrat els mitjans tan febles, estantissos i pobres amb què comptava la missió evangèlica [d’aquí això dels pots de terrissa]. Avui ens trobem amb la situació oposada: mitjans abundants, riquesa material, força cultural, capacitat per dur a terme iniciatives i obres, una tradició de dos mil·lenis i un pes social i polític considerables. I malgrat tot això, el missatge evangèlic, amb tota evidència, ha perdut la seva capacitat de commoure i capgirar: xoca amb una indiferència generalitzada. Potser per això la perspectiva escatològica que veia Pau per les coses eternes (2 Cor 4, 16-18) actualment és molt menys percebuda o bé es interpretada com una evasió o un refús de comprometre’s. Cal preguntar-nos si la imatge dels pots de terrissa pot adaptar-se encara a les nostres esglésies.”


Aquest text, que he conegut a través de la citació que en fa Joan Misser en un article (“Crisi o renovació de l’Església?” publicat a Qüestions de vida cristiana, nº 220), m’ha evocat, aquests dies de Nadal, l’íntima relació que he tingut amb una església que, tot i les meves defeccions, i a pesar també dels meus desenganys, mai no he abandonat.

Penso que he tingut la joia de viure un moment excepcional, aquell que va tancar-se ara fa quaranta anys (els féu concretament el passat 8 de desembre), quan el papa Paul VI, que havia succeït a Joan XXIII, mort el mes de juny de 1963, va tancar aquell concili, el Vaticà II, que va aplegar 2.500 bisbes i va significar la metamorfosi del cristianisme: la renúncia a la pompa simbolitzada aleshores per la sotana, els erminis i el llatí; la responsabilitat compartida (o més compartida) entre el Vaticà i les Esglésies locals (allò que se n’ha dit la col·legialitat); la participació dels laics a la vida d’una Església més comunitària i menys autoritària; la rehabilitació d’alguns teòlegs injustament inclosos a la llista –el famosíssim Índex- d’autors prohibits; el reconeixement de la llibertat de consciència religiosa; el diàleg fraternal amb les altres Esglésies i religions cristianes; l’abandó d’aquell principi exclusivista i excloent que predicava que “fora de l’Església no hi ha salvació”; la invitació a tots els fidels d’estar atents als “signes del temps” i, en definitiva, a acceptar la modernitat; i, a través del document “Gaudium et Spes” (“Joia i esperança) la definitiva incorporació de l’Església als valors que, en el món laic i civil, han afirmat els “drets de l’home” i la “democràcia”, alhora que l’Església mateixa s’obria a la cultura moderna (trencant així amb aquell absurd i terrible “jurament antimodernista”) i es mobilitzava clarament per la justícia social i internacional.

Quaranta anys després, a la llista de l’herència conciliar, cal també afegir la participació de l’Església catòlica en la caiguda dels règims comunistes i d’algunes dictadures latinoamericanes (no sense alguna ombra en aquest punt); la renúncia al menyspreu amb què sempre havia tractat els jueus (que cal recordar no sols per aquella frase terrible de la litúrgia del divendres sant avui suprimida sinó també per algunes inhibicions imperdonables durant la segona guerra mundial); les paraules de penediment pronunciades pel papa Wojtyla a Jerusalem, les visites d’aquest mateix papa a les mesquites de Casablanca i de Damasc; i els acords d’Assís que denunciaven l’extremisme religiós. Mai, estimat director, com durant aquests darrers quaranta anys els catòlics s’havien compromès tant amb la vida de l’Església i amb la marxa del món. Mai ningú no els havia convidat tant a aprofundir en la seva fe, a retrobar la dels altres, a dialogar amb la intel·ligència i la ciència contemporànies i també amb les cultures que ens són llunyanes o distants.

A res de tot això no vull renunciar, però em temo també que molts d’aquests valors netament assumits per l’Església d’ençà el Concili, es troben en un clar retrocés. Avui, estimat director, els signes del temps semblen convidar al replegament. Aquells conservadors que Joan XXIII denominava “profetes de la desgràcia” es troben molt a prop del poder de l’Església, si és que ja no l’han assolit; aquell clima d’optimisme dels anys seixantes ha dat pas a un món turmentat i ansiós; el pessimisme vital és cada cop més viu entre nosaltres; els esforços papals (els de Joan Pau II especialment) per a aconseguir que una Europa es reconegués en els valors cristians, xoquen cada dia més amb una realitat continental europea que mostra com aquests dits valors cristians reculen; i les denúncies raonades i dures d’aquest mateix papa desaparegut contra el capitalisme salvatge, sembla que res no puguin fer contra un model ultraliberal cada cop més triomfant i que sembla ja sense alternatives creïbles.

I si analitzem les relacions del catolicisme amb la societat moderna tampoc no en sortim ben parats: El malentès amb les societats laiques o que volen ser-ho creix de cada dia més, i no creix només en allò que fa a la llibertat religiosa o de cultes, normalment respectats, sinó que s’estén al debat polític, a l’educatiu i també a l’ètic (pensem si més no en les tenses relacions entre eclesiàstics i científics en el camp de la bioètica), en els quals debats l’Església no es resigna a ser un més dels qui opinen, sinó que exigeix mantenir (possiblement endebades) la decisiva influència que tingué altre temps en una vida política que li ha donat clarament l’esquena i que s’ha fet autònoma i independent.

No pensis, però, estimat director, que em vull decantar per una visió negativa de la realitat. Res més lluny d’això. Jo tinc esperança en la capacitat d’una Església que sovint no puc entendre però que, davant les crisis més grans, va saber reaccionar. Ho féu a Trento (tot i els clarsobscurs d’aquell importantíssim concili), i ho féu a Roma amb el Vaticà II, davant un món que evolucionava a les palpentes i al qual semblava incapaç de saber-se adaptar. I aquesta darrera experiència vital per a l’Església i els cristians del meu temps la va endegar un papa de la mateixa edat que Benet XVI, un papa del qual no n’esperàvem gran cosa i que, com l’actual, qualificàvem com de transició. Tanmateix hi havia una diferència clara entre l’un i l’altre: Angelo Roncalli era essencialment un pastor. Joseph Ratzinger, un teòleg. O per dir-ho més clar: era “el teòleg per excel·lència”, l’última paraula en matèria de fe en temps del seu predecessor. I no és fàcil desfer-se d’aquest paper tan crucial. De tota manera, i encara que els agnòstics que em llegeixen puguin somriure davant això que ara diré, no puc deixar de manifestar, com a home de fe que sóc (cosa que no és incompatible amb ser també partidari d’una societat civil laica i secularitzada), la meva esperança en Aquell que, tot i essent l’alfa i la omega, el principi i el fi, va voler néixer a Betlem, en un pessebre, sense sotana ni ermini, sense bàcul ni mitra, sense pompa ni circumstància, en definitiva sense cap poder.


%d bloggers like this: