“Se nos fue la mano”

by

No sé què heu sentit vosaltres en llegir la dolorosa i amarga notícia d’aquests tres joves de Barcelona acusats de cremar viva una indigent en el local d’un caixer automàtic. “Se nos fue la mano” és el que, entre plors (si més no sembla que han acabat veient el desastre que han fet), han dit al jutge per justificar-se. Els tres joves tenien entre 16 i 18 anys, i tret d’un, que era fill d’una família trencada, els altres formaven part del que solem denominar “una família normal”, tot i que, sota d’aquest eufemisme, s’hi amaga un currículum escolar irregular, una certa peresa intel·lectual i una desmesurada ambició per triomfar a la vida.

Tinc la impressió que cap d’aquests comportaments es pot explicar sense una deixadesa familiar i una manca d’aquesta responsabilitat que exigim als educadors i a l’escola, però del qual abdiquem massa sovint els pares.

L’educació dels fills i la seva introducció en el món de les idees (entre el qual, per als creients, hi ha la introducció a la fe) no és feina –o no ho és en un sentit bàsic- dels educadors. Ho és dels pares, en primer lloc. Però això implica un esforç constant i també un exemple, cosa que no sovint estem disposats a fer o a dar.

D’altra banda, el que també resulta dramàtic és que ningú encara no hagi reclamat el cos de la indigent assassinada. I és que sota els llums i els enramats vistosos de Nadal, sota la despesa folla en la qual ens engresquem aquests dies, la soledat, el dolor i la pobresa continuen fent estralls entre nosaltres.

Avui vespre és la nit de Nadal i aquesta notícia amarga em fer, però no puc deixar de felicitar-vos, i de desitjar que tingueu una nit de joia i de pau.


%d bloggers like this: