El nou diaca i “la voluntat del Senyor”

by

La setmana passada va ser ordenat diaca un jove maonès, Joan Tutzó. El fet, per extraordinari, va ser notícia, com també ho va ser l’entrevista que concedí al diari Menorca el passat dia 4 de desembre.

Juntament amb la meva admiració per la decidida voluntat de servir Déu i l’Església que el jove diaca manifesta (“qui vulgui ser deixeble meu que ho deixi tot i en segueixi” diu el Nou Testament), en aquesta entrevista Tutzó es mostra com l’exemple més genuí d’un nou tipus de clergue que a mi em resulta força preocupant: aquest nou tipus de clergue que, per a seguir la màxima de l’evangeli (“abneget se ipsum”), no sols sembla que es negui a ell mateix (cosa sens dubte admirable), sinó que també hagi abdicat de pensar per ell mateix i delegui tota aquesta funció de la intel·ligència a la jerarquia eclesiàstica.

“¿Que opines del posicionament de l’Església sobre el matrimoni entre persones del mateix sexe o la limitació d’accés al ministeri sacerdotal als homosexuals?, li demana el periodista. En aquest cas la resposta del jove diaca no és “en penso això o en penso allò altre, encara que acceptaré el que decideixi l’Església”. No, és un llarg circumloqui, un cop acabat el qual no sabem què en pensa realment de la qüestió: “Porto cinc anys de teologia –diu el diaca-, hi ha moltes coses en les que encara he de fiar-me de l’Església i sempre em fiaré de l’Església en qüestions teològiques, en qüestions de com plasmar l’Evangeli, a Jesucrist en el món actual. Tenc clar que mai, mai vull pegar una peuada a cap ser humà, a cap persona, sigui allò que sigui, sigui com sigui, pensi com pensi, sempre acollir que és el que féu el Senyor. Ara, també crec que cadascú té les seves funcions aquí i sempre. Hi ha algú encarregat de dir, de guiar, quines funcions té cadascú i ajudar-nos a descobrir quina funció tinc jo. Jo sóc encara un teologuillo i se m’escapen moltes coses…”

Més endavant se li demana sobre si l’aparició de l’Església als mitjans de comunicació està contribuint a transmetre aquest missatge o més aviat està perjudicant-li. Òbviament el periodista està pensant en el paper de la COPE, que ha merescut opinions diverses i contradictòries de molts creients i fins de sacerdots i de bisbes, com el de Girona, per exemple. Doncs bé, la resposta del jove Tutzó torna ser un prodigi de diplomàcia vaticana: “Em pareix que a l’Església ni la perjudica ni la beneficia en res. L’Església ha de predicar l’Evangeli perquè és el que el Senyor li ha dit que ha de fer i ha de procurar la salvació de totes les persones. Per tant estaríem pecant d’omissió i estaríem deixant de ser Església si ens quedarem la salvació per nosaltres mateixos. Nosaltres creiem que la salvació està en nosaltres, per tant, no ens la podem quedar, hem d’oferir-la, però oferir-la, mai imposar-la, valent-nos de tots els mitjans que puguem, perquè estem jugant amb la persona i si no li oferim el que nosaltres creiem que és el millor, deixem de ser Església.” ¿Ho entén, vostè, això, estimat lector?

Segueix el diàleg i el peridodista li demana si veurem desaparèixer el celibat. La resposta del jove diàleg no té pèrdua: “El que el Senyor vulgui. Ell decidirà, Ell veurà què és el millor. Perquè jo, darrere de tot el que hi ha armat, de tot el tinglado que hi ha armat veig l’Esperit i el Senyor.” La resposta és molt més llarga i continua immersa en el circumloqui. Només al final sembla que el jove diaca acabarà pronunciant-se, però ho fa de tal manera que no podem albirar què en pensa realment. Diu: “El celibat no està passat de moda, el celibat pel Regne de Déu.” A la fi trobem una resposta!. em dic. Però quan jo pensava que remataria aquest plantejament i es pronunciaria a favor del celibat obligatori, el jove novament em desconcerta i diu: “Per jo, un rector que no tingués la il·lusió de formar una família, de tenir fills, em sembla que no seria un bon rector.” Amb la qual cosa ens deixa absolutament en blanc.

Naturalment el periodista també li demana si, en la seva opinió, les dones acabaran accedint al sacerdoci. Aleshores la resposta del jove diaca és la següent: “En aquest assumpte ens fiquem en Teologia profunda i és el que els teòlegs interpreten i puguin interpretar del que diu el Senyor. Què passarà? Doncs estic convençut que passarà el que el Senyor vulgui, més tard o més prest.”

Davant aquestes respostes que he transportat aquí, i contràriament al que algú puguin pensar, vull dir clarament que a mi no em molesta, ans m’admira, que un jove estigui dispost a acceptar la voluntat de Déu, sigui la que sigui, fins i tot quan la voluntat de Déu li demana actuar de manera contrària a allò que creu i a prendre actituds que ell no acaba d’entendre. Això, dic, ho comprenc i ho admiro. El que no puc entendre, però, és que un jove com aquest, de vint-i-quatre anys, que acaba d’accedir al diaconat després d’haver cursat cinc anys de teologia, no tingui opinió pròpia de cap d’aquestes qüestions que, seran més o menys importants, però que preocupen a la gent d’Església i a la societat.

Acceptar la voluntat de Déu, acceptar la voluntat del Sant Pare i la dels bisbes quan actuen col·legiadamenti fins individualment, pot implicar una actitud de servei (i fins de sacrifici personal) molt lloable, però el que em sembla trist i decebedor és abdicar de pensar.


%d bloggers like this: