Estimat director: Milan Kundera (“El telón”, Tusquets 2005) ens diu als escriptors que l’ambició del novel·lista no és de fer-ho millor que els seus predecessors, sinó de veure allò que d’altres no han vist, de dir el que d’altres no han dit. Dostioievski, per exemple, va saber concentrar els esdeveniments narrats en un temps i un espai tan atapeïts com només fins aleshores ho havia fet el teatre. Flaubert, a “L’educació sentimental” –continua dient Kundera- féu canvis en la disposició de punts i apart amb una clara intenció estètica: desteatraitzar la novel·la. A Tolstói i a Joyce –continua dient- els assetjava la mateixa obsessió: captar el que passa pel cap d’un home durant un moment present i que, a l’instant que segueix, haurà desaparegut per sempre més (el dit “monòleg interior”).
La veritat és que Kundera, en aquest llibre sobre la novel·la, diu moltes coses interessants que fan veure la gran dificultat en què es troba qualsevol escriptor que vulgui utilitzar aquest gènere literari sense perdre el temps i sense fer-lo perdre als lectors, meta aquesta força difícil d’assolir perquè certament no és fàcil “veure allò que d’altres no han vist” o bé “dir el que d’altres no han dit” en un món on les novel·les es compten per milions.
Kundera es pronuncia a més contra un altre –diguem-ne “vici”- que ell considera lamentable en un escriptor: el que podríem concretar en la “novel·la ideològica”. Diu pel que fa a això: “Flaubert no escribe para manifestar sus opiniones a los lectores”, i afegeix que “el novelista, contrariamente al poeta y al músico, debe saber acallar los gritos de su propia alma.” Què vol dir amb aquestes paraules? Doncs que si “la pintura renunció a su función documental, mimética, a todo lo que podía expresarse por otro medio (por ejemplo, la fotografía), (…) [la novela] se niega a aparecer como ilustración de un periodo histórico, como descripción de una sociedad, como defensa de una ideología, y se pone al servicio exclusivo de lo que sólo la novela puede decir.” Terrible sentencia aquesta que abjura de la novel·la exclusivament descriptiva, historicista o ideològica i ens obliga als escriptors a haver de desxifrar què és allò que “sólo la novela puede decir”. D’ací que em permeti fer la següent pregunta: ¿Cal renunciar a la reflexió ideològica en tant que element aliè a la forma de la novel·la? Probablement la resposta hauria de ser que sí, i això per a evitar que, amb l’excusa d’una novel·la, l’autor ens endossi un assaig o, el que encara seria pitjor, un libel.
Aviat, però, s’adona Kundera que la reflexió novel·lesca no és sempre estranya a la novel·la, ni ho ha de ser necessàriament quan el novel·lista és capaç de fer allò que hem dit al principi: Veure el que d’altres no han vist o dir el que d’altres no han dit. En efecte, si agafeu, per exemple, alguna de les obres de Hermann Broch –posem “La mort de Virgili” (una obra llarga, densa i de lectura difícil, cal reconèixer-ho)- o de Musil (per exemple “L’home sense atributs”), veureu aviat que –com diu Kundera- res no tenen en comú aquests llibres amb les obres d’un científic o d’un filòsof, tot i que el “pensament” hi raja per tots costats. Però, com diu Kundera, cap d’aquestes obres “no juzga; no proclama verdades; se interroga, se sorprende, sondea: adquiere las más diversas formas: metafórica, irónica, hipotética, hiperbólica, aforística, cómica, provocadora, fantasiosa; y sobretodo: jamás abandona el círculo mágico de la vida de los personajes; se nutre y se justifica por la vida de los personajes.”
Tota aquesta introducció teòrica que he agafat de l’assaig de Kundera ve a tomb, estimat director, d’una novel·la que he llegit aquests dies del nobel J.M. Coetzee: “Elizabeth Costello” (Mondadori, Barcelona 2004). Curiosament –i a això vaig-, en aquesta novel·la, Coetzee sembla que faci una de les coses que critica Kundera: Expressar idees. Perquè no hi ha dubte que, en aquest cas, Coetzee ha elegit el gènere novel·lístic –“Elizabeth Costello” és sens dubte una novel·la- per a canalitzar les seves idees sobre alguns aspectes per a ell crucials del món en què vivim.
Potser per això mateix, en una esplèndida crítica, Robert Saladrigas (“Culturas” La Vanguardia, 14.05.04) es demanava en quin sentit “Elisabeth Costello” és una novel·la. I la seva resposta era brillant. Ho és, deia, “en el mero hecho de que la anciana infatigable, escéptica e irascible Elizabeth Costello (…) es una criatura de ficción que Coetzee ha elegido como su otro yo y portavoz de sus reflexiones, pero que a su vez carga con su propia historia (…). Es por tanto un ente literario, fruto de la imaginación del autor, que se somete dócilmente a sus convicciones. Sin embargo, cuando Elizabeth Costello ejerce el cometido intelectual para el que ha sido creada, el de difusor de unas ideas –las de Coetze- (…) la obra se desliza sin resistencia hasta el territorio específico del ensayo, de la erudición que a través del humanismo de Elizabeth no renuncia a los sentimientos y defiende apasionadamente una espiritualidad laica frente a las limitaciones y los abusos de la razón.”
Llegint el llibre de Coetzee experimentes el goig de veure una cosa que d’altres no t’han mostrat, i de llegir un text que d’altres no han escrit, i això és suficient per a fer de la novel·la –fins i tot d’una novel·la on s’expressen idees!- una obra d’art.
Deixa’m, per tant, amic director, que em refereixi només a dues d’aquestes idees que, tot i essent discutibles, a mi m’han interessants. En un dels relats, el titulat “La Novela en Africa”, Coetzee desmonta la teoria de la “négritude”, una teoria que havia exalçat i difós el poeta i polític (no debades fou president del Senegal) Leopold Sedar Sengor, durant els anys cinquantes del segle passat (i que, per cert, Rubió i Tudurí fa seva i defensa a “No ho sap ningú”). Doncs bé, respecte a aquesta “ideología” difosa a través de la literatura, diu Elisabeth Costello: “Puede que los novelistas africanos escriban sobre África y sobre experiencias africanas, pero a mí me parece que todo el tiempo que escriben están mirando por encima del hombro hacia los extranjeros que los van a leer (…) Pero ¿cómo se puede explorar un mundo con plena profundidad si al mismo tiempo se lo tienes que explicar a unos forasteros?”
En una altra narració, “El problema del mal”, Elizabeth Costello (sempre alterego de Coetzee) llegeix un llibre que tracta del fallit intent d’alguns membres de la Wehrmarcht d’assassinar Hitler, fet que, com saps, acabà amb l’ajusticiament dels autors del complot. És en trobar-se amb una descripció detallada i minuciosa de l’ajusticiament dels culpables, que se sent terriblement molesta i es planteja la moralitat o immoralitat –potser hauríem de dir l’obscenitat- d’aquest tipus de descripcions en una obra literària. Escriu aleshores Coetzee: “Uno tras otro fueron al cadalso, situado en un espacio anodino que podría haber sido lo mismo un garaje que un matadero, bajo unas luces de arco de carbono destinadas a que en su guarida Adolf Hitler, el comandante en jefe, pudiera ver la filmación de sus sollozos y de sus temblores y luego de su inmovilidad, la inmovilidad inerte de la carne muerta, y quedarse satisfecho en su venganza.
Esto es lo que el novelista Paul West había escrito, página tras página, sin dejar nada fuera. Y eso es lo que ella leyó, harta del espectáculo, harta de si misma, harta de un mundo en que pasaban aquellas cosas, hasta que finalmente dejó el libro y se sentó con la cabeza apoyada en las manos. ‘Obscenidad!’, quería gritar, pero no lo hizo porque no sabía a quién iba dirigida la palabra: a sí misma, a West o al comité de ángeles que observan impasibles todo lo que pasa.”
No es tracta de dir si té o no raó Elisabeth Costello pel que fa a aquest punt. Simplement ho he tret aquí per a reflexionar una mica en veu alta sobre Kundera i la seva teoria de la novel·la.
Josep Maria Quintana 