Per una democràcia de qualitat

by

Estimat director: Quan, fa més de trenta anys, els que superem la cinquantena dipositàrem tots els nostres esforços en la conquesta per al nostre país d’un sistema polític que fos respectuós amb les llibertats individuals i col·lectives, i també amb els drets humans, ho férem perquè estàvem convençuts que només un sistema democràtic basat en aquestes premisses podia respondre a les exigències de la justícia, o el que és el mateix, a les exigències d’aquell principi que permet la convivència amb llibertat, que propicia la igualtat de tots davant la llei i d’alguna manera coadjuva a la solidaritat entre els homes.

¿Ho hem aconseguit? Jo diria que només en part. I ho dic no sols perquè ho crec, sinó perquè aquesta conclusió respon també a l’anàlisi que, de la nostra realitat política, ha fet “Justícia i Pau” en un document signat a Palma, el 28 de maig de 2005, sota el títol de “Per una democràcia de qualitat”, títol que he manllevat per adreçar-te, amic director, la meva setmanal lletra de batalla.

En aquest document “Justícia i Pau” constata una sèrie de mancances del nostre sistema democràtic que penso que ens haurien de fer reflexionar i que jo, en el curt espai de què disposo, maldaré enunciar i comentar lleugerament:

a) Dèficit de participació ciutadana en la vida política i la distància entre la ciutadania i els polítics professionals.

En una carta el director, Josep Portella deia fa pocs dies (faig la citació de memòria) que hem educat els joves no per a ser protagonistes de la història sinó per a ser-ne espectadors. La sentència és exacte i reflecteix molts dels mals que avui podem constatar. És com si haguéssim abdicat de la ciutadania tot descansant la responsabilitat política exclusivament en els nostres representants. Figura que, amb el vot, s’hagués ja acabat el nostre compromís. I això si votem, perquè la realitat ens demostra que fins i tot d’aquest dret/obligació sembla que hàgim abdicat, ja que, cada cop més, la participació electoral és més baixa.

b) Tendència dels partits polítics a la concentració dels poders i dels càrrecs en poques mans i a la batalla pel poder al marge de projectes.

De la tirania hem passat a una democràcia de la qual sembla que hàgim abdicat a favor d’una oligarquia, la dels partits, únics que monopolitzen el poder, el qual exerceixen, si no amb menyspreu a la societat, sí al menys amb un gran distanciament dels ciutadans a qui teòricament serveixen. En el nostre sistema, els partits han esdevingut una mena de lobbies que fan i desfan, tot confonent sovint els propis interessos amb els interessos de la societat. La qual cosa provoca i eixampla cada cop més el divorci que hi ha entre aquesta i aquells.

c) Augment del nombre de persones sumides en la pobresa i l’exclusió social, que no participen i no compten en la presa de decisions polítiques.

És cert que, en política, els problemes sempre excedeixen a les solucions, d’ací que tota acció de govern estigui d’alguna manera destinada al fracàs. Però això no justifica el conformisme dels polítics ni, menys encara, ha d’estalviar-los l’esforç per a intentar descobrir quins són els principals dèficits socials (i això vol estudi i anàlisi, no populisme) per adoptar després aquelles polítiques que d’alguna manera puguin alleugerir-los i, si és possible, resoldre’ls definitivament.

d) Poca capacitat dels parlaments per a controlar eficaçment l’executiu i per assumir el protagonisme que els pertoca com a representants dels ciutadans.

Aquest punt és especialment greu en el nostre sistema que s’ha basat únicament i exclusivament en la força dels partits. Aquests molt rarament cerquen les persones més vàlides per a participar en l’acció política (i això, entre altres raons, perquè l’entrada d’aquestes persones podria perjudicar els oligarques que han fet del partit un modus vivendi). I també és cert que, atesa l’estructura tan jerarquitzada dels partits, són poques les persones geloses de la seva independència personal que vulguin acostar-se a la vida parlamentària, una vida que, a diferència del que passa en democràcies més avançades, per exemple l’anglesa o la nord-americana, tendeix en el nostre país a anul·lar aquesta independència personal i convida al gregarisme inert. El resultat d’això és clar: Els parlamentaris s’han convertit en fitxes d’un tauler d’escacs que només mou el cap de files. Conclusió inevitable: que, en la vida parlamentària, el més important no sigui ja controlar l’executiu, sinó fer tot allò que beneficiï els interessos partidistes actuant sempre d’acord amb les decisions del staff.

e) Persistència d’un dèficit de reconeixement efectiu del caràcter plurinacional de l’estat espanyol.

Tot i que jo som dels qui pensen amb Eugeni d’Ors que, “ni Paul Valéry, ni el Papa, ni vostè ni jo sabem què és una nació”, del que no hi ha dubte és que, a l’Espanya d’avui, podem constatar un gran dèficit de respecte i de comprensió per la diferència políticocultural. Entre una gran majoria d’espanyols sembla que persisteixi encara una concepció carpetovetònica del país que no admet diferències ni matisos. És com si l’Espanya borbònica de finals del segle XVIII, degudament matisada per la Constitució espanyola de 1978 (que establí la democràcia i també un sistema avançat d’autonomies, que això no ho nega ningú) no pogués comportar cap mena de discussió o de reinterpretació. És com si la cultura espanyola (i en dir cultura em refereixo no sols a la llengua sinó a un concepte més ampli de cultura que abraça també una determinada manera de concebre la vida, la política i la societat), és, dic, com si la cultura espanyola, tan universal i admirable en molts aspectes, no pogués conviure o (el que és encara més ridícul), es veiés amenaçada per aquelles cultures –bàsicament la catalana i la basca- que tanmateix volen coexistir-hi lliurement –i et demano que entenguis també el mot coexistir en un sentit ampli-, però que volen fer-ho sense haver de renunciar a allò que pensen, volen i, segons ells creuen, constitueix la pròpia manera de ser.

I em permetràs, amic director, que, per il·lustrar una mica aquest darrer punt, posi un exemple: Fa poques setmanes, els partits que representen gairebé el 90 per cent dels catalans (no del 52 per cent, com succeïa a Euskadi amb el “pla Ibarretxe”) han dit quin era l’Estatut que volien per a trobar-se a gust dins l’Estat espanyol. És probable que aquest estatut no s’ajusti exactament als esquemes constitucionals i que, per tant, no es pugui aprovar en els termes que ha sortit del Parlament de Catalunya. Doncs bé, davant això ¿quin és el camí a seguir? ¿El d’una confrontació directe i frontal (Vázquez, Bono, Guerra, Rodríguez Ibarra, Aznar, Rajoy, Acebes, COPE, etc. etc.) o bé valdria la pena d’intentar un diàleg que acabés –sí així ho creiem necessari- en una reforma constitucional que donés cabuda a totes aquestes sensibilitats socials i polítiques?

A diferència del que opina molta gent (probablement la majoria), jo crec que, en un cas com aquest, reformar la constitució ens seria a la llarga menys traumàtic que tancar la crisi en fals.

Anuncis

%d bloggers like this: