Dos mons. ¿I nosaltres?

by

He passat uns dies a Barcelona refent-me de les lesions que un accident domèstic va produir-me. Allí, els matins, en lloc d’escoltar alguna de les tertúlies que escolto diàriament durant el meu trajecte matinal de Maó a Ciutadella (RNE, Onda Cero o SER –la COPE no l’escolto per una qüestió de principis- he escoltat les que es fan a Catalunya (Catalunya Radio, COM-Radio, etc.).

Com deia el meu amic Pedro Jaime Bosch, escoltant el que es diu en unes –les d’abast nacional d’Espanya, per entendre’s- i el que es diu a les catalanes, t’adones que estàs en presència no de dues opinions diferents, sinó de dos mons diferents, dos mons amb molta dificultat de convergència. Perquè a Catalunya –si exceptuem el Partit Popular, i allí fins i tot el PP és molt diferent de PP espanyol- el que respiren tots els partits –culturalment, espiritualment i políticament- s’assembla al que respiren els partits espanyols com un ou s’assembla a una castanya. Fins el llenguatge –i en dir això no em refereixo a l’idioma- és diferent.

Té això alguna solució possible? No ho sé. I dins el drama que aquestes diferents maneres d’enfocar la vida representa, als ciutadans de les Balears que participem d’aquesta sensibilitat cultural i política que es palpa a Catalunya, la qüestió ens resulta encara més dramàtica, perquè ni podem identificar-nos amb les tesis espanyolistes (no són les nostres), ni tampoc ens podem beneficiar de les que respiren els catalans, perquè no som catalans, sinó, mallorquins, o menorquins, o eivissencs, o formenterencs. Ni balears ens sentim els habitants d’aquestes illes! Aquest és, en efecte, el nostre drama.

Anuncis

%d bloggers like this: