Sobre delegats territorials i altres subterfugis

by

Estimat director: Recordo molt bé com als inicis de la nostra democràcia, un dels primers nomenaments que ens feren visualitzar el canvi fou la designació de Francesc Tutzó Bennassar com a Delegat del Govern a Menorca.

La delegació del govern –versió illenca del que eren els governs civils a cadascuna de les províncies espanyoles- representaven el pitjor de la dictadura. El governadors civils (i, en el cas de les illes menors, els delegats del govern) eren autèntics virreis que governaven despòticament en nom del govern franquista. No sols estaven al front de la policia i de tot l’aparell repressor del sistema, ans també nomenaven alcaldes, presidien processons i seien en el primer lloc de la primera fila del costat de l’evangeli en totes les celebracions litúrgiques importants. Només quan un ministre es dignava visitar la província, el governador passava a un segon terme, i això succeïa poques vegades, afortunadament.

Doncs bé, durant el mandat de la UCD, per primera vegada en molts anys, el govern designà un demòcrata símbol dels nous tems, delegat del govern a Menorca. Encara no havíem començat el procés autonòmic ni tampoc sabíem com es resoldria aquesta qüestió, tot i que en l’ànim de tots hi niava la creença que el futur no passava només per la democratització d’Espanya sinó també per la seva descentralització.

Trec aquest fet, estimat director, perquè recordo molt bé la presa de possessió de Francesc Tutzó en el palauet de la Miranda. Per primer cop, dins aquella sala de govern s’hi reunien representants de totes les forces polítiques democràtiques, des de conservadors fins a comunistes, perquè tots sabíem que aquell nomenament implicava un canvi substancial (o si més no moral) en la manera de fer les coses.

Crec que fou durant l’acte (confio que la memòria no em falli) que el meu sogre, Mateu Seguí Mercadal, va pronuncià unes paraules com a dirigent destacat que era de la UCD. No les recordo textualment, és clar, però sí que recordo un dels missatges que transmeté a Tutzó: “Confio –més o menys va dir- que aquest càrrec aviat pugui ser substituït per la constitució del Consell Insular de Menorca”. En Mateu Seguí, amb aquelles paraules (has de tenir present que ningú no sabia encara com s’articularia l’autonomia del territoris) volia donar a entendre que, en un futur més o menys immediat, el poder polític a Menorca havia de passar de la Delegació del Govern (símbol del poder centralista de l’Estat) a mans d’una institució insular, el que seria el futur Consell de Menorca. El que aleshores no podia saber encara en Mateu Seguí és que, a Espanya, l’administració territorial s’articularia en Comunitats Autònomes de base provincial (d’una o més províncies), la qual hauria de conviure amb l’administració perifèrica de l’Estat, que estaria a càrrec dels Delegats del Govern (dits abans Governadors Civils) i del subdelegats provincials que, a les illes menors, es coneixerien amb el nom de Directors de l’Administració de l’Estat. I el que tampoc no sabia aleshores el meu sogre és que, en el cas de la Comunitat Autònoma Illes Balears, el procés de descentralització a favor dels Consells Insulars seria llarg i complex.

Tanmateix, l’any 1983, un cop l’Estatut va aprovar-se en el Congrés dels Diputats amb l’abstenció del Partit Popular, paradoxes de la història feren que fos precisament el Partit Popular el qui, després de guanyar les primeres eleccions autonòmiques, hagués de governar la nostra autonomia. Tots vam creure aleshores que la força motriu d’Abel Matutes que s’havia oposat bàsicament a l’estatut perquè aquest no havia assumit els postulats paritaris i descentralitzadors que ell (i no només ell) defensava, aconseguiria del govern de Cañellas una ràpida descentralització autonòmica a favor dels Consells.

Vam equivocar-nos. Cañellas i el seu equip aviat es trobaren molt a gust en el poder central de la comunitat i les transferències van arribar amb comptagotes. Tot i que la Llei 5/89, de 13 d’abril, de Consells Insulars, obrí tímidament la porta a la descentralització, ha estat la Llei 8/2000, de 27 d’octubre, de consells insulars –una altra paradoxa de la història, encara que avui no tinc espai per a explicar per què ho dic, això-, que ha implicat un salt quantitatiu -i jo crec que definitiu- pel que fa a la configuració políticoadministrativa dels consells, en adjudicar-los de forma expressa el govern, l’administració i la representació de l’illa corresponent, i en integrar-los com a elements bàsics de l’esquema institucional de la comunitat autònoma.

A la vista, doncs, d’aquesta llei descentralitzadora i de l’article 47.5 de l’Estatut, segons el qual “Els Consells Insulars, a més de les competències que els corresponen d’acord amb el que es preveu en aquest Estatut, tendran les facultats de gestió i execució dins el propi territori de les decisions del Govern de les Illes Balears quan així pertoqui”, semblava evident que s’utilitzarien els mecanismes de la dita tècnicament “desconcentració administrativa” per a iniciar el que hauria de ser una indiscutible cooperació institucional entre el Govern de la Comunitat i el Consell Insular, el qual, no sols ha de ser “poder executiu” respecte de les competències pròpies i de les transferides i delegades, sinó que també ho pot ser –i ho hauria de ser- respecte d’aquelles competències que romanen en poder del govern autonòmic però l’actuació de les quals afecta l’illa de Menorca. Tot amb les degudes mesures de coordinació, evidentment.

Doncs bé, res d’allò que somiava el meu sogre, en Mateu Seguí –i que també predica l’Estatut en aquest article 47.5, s’està duent a terme. Molt altrament, el Govern de les Illes Balears sembla que cada cop més assumeixi com a pròpia la vella teoria dels “delegats del govern”, d’ací que, lluny d’utilitzar els serveis del Consell Insular per a actuar desconcentradament, prefereix actuar de manera directa, ja sigui nomenant delegats propis (transsumpte dels antics “delegats ministerials” –així en matèria de turisme i ensenyament-) o bé creant instituts ad hoc (per exemple l’IBATUR) o constituint fundacions (la recentment creada “Fundació Turisme Menorca”) que actuen al marge (quan no boicotegen) l’actuació d’aquest Consell Insular al qual l’Estatut i la Llei 8/2000, de 27 d’octubre, atorguen el “govern de l’illa de Menorca”.

Podria acabar aquí la meva carta, amic director, però deixa’m dir encara tres coses:

1. També jo crec –com creu Francesc Tutzó (Menorca, 13.10.05)- que “muy poca gente entendería las dos fundaciones turísticas”, referint-se a la que ha decidit crear el consell en virtut de les seves competències en ordenació turística. Però menys entenc encara que el Govern i el Consell no hagin pogut arribar a un acord per a crear una única fundació que actués a partir de les competències de promoció i d’ordenació.

2. El nomenament d’un delegat d’Agricultura és la gota que fa vessar el got de la paciència del consell. I amb raó. No només perquè es tracta d’una competència transferida (fet que ha obligat a disfressar el càrrec amb el de director de l’empresa pública Semilla per a evitar una flagrant il·legalitat), sinó perquè a través d’aquest nomenament es veu clar que el Govern no ha entès ni vol entendre què són els Consells Insulars. I

3. Per a ser coherent amb tot el que acabo de dir, he de recordar que, durant el govern del Pacte de Progrés, també el PSM va nomenar un director insular (crec que aleshores li deien “coordinador”) en matèria d’ensenyament. Dit això, potser algú em recordarà (i amb raó) que la competència en educació no s’havia transferit al Consell. I jo li respondré que d’acord, però que res no impedia al Govern d’actuar en aquest punt través del Consell Insular de Menorca. I tampoc no ho va fer.


%d bloggers like this: