Sobre la fe i la raó

by

Estimat director: Un lector em demana per què considero Europa com l’eix vertebrador del meu compromís intel·lectual, i també per què insisteixo tant en la necessitat d’una política laica quan ell coneix de sobres que jo mai no he abdicat de la meva convicció de cristià.

De primer, en llegir el seu correu, faig un alè profund i em dic: Ufff!, aquest cop la cosa es complica. Però d’entrada se m’acut que la resposta a tot això –si és que pot donar-se una resposta a una matèria tan complexa en un article de diari-, l’hem de cercar primerament (encara que no exclusivament) en Descartes (1596-1650, La Hayé, Turesna, França). I no ho dic només perquè, al marge del contingut de la seva obra, l’adjectiu cartesià hagi adquirit, fins i tot en el llenguatge ordinari, una autonomia semàntica que el fa sinònim de metòdic, ordenat, clar, adjectius que connoten la racionalitat i que fan avinent que el cartesianisme és no solament una filosofia sinó també una forma mentis que espontàniament associem a la dimensió apol·línia de la cultura occidental, sinó perquè, com ha dit Pere Lluís Font (“Descartes, pare de l’Occident Modern”, Qüestions de vida cristiana 217-218), la modernitat, dic, entesa com un procés de canvi cultural de gran calat i de llarga durada (a partir de la crisi de l’edat mitjana), que sembla tenir com a objectiu l’emancipació i com a mètode la racionalitat, la modernitat “no és cap essència, sinó que és un desenvolupament històric, no pas guiat per cap fatalitat, sinó ple d’indeterminacions i de possibilitats obertes, que algunes individualitats potents, com ara Descartes, han anat decantant.”

Doncs bé, aquest pensador francès que ens parla de Déu, de l’home i del món, és el primer pensador que allibera la filosofia dels mètodes escolàstics, supera els tempteigs del Renaixement i obre l’espai mental en què es desplegarà el pensament posterior. Descartes és un filòsof, un científic i és també alhora un cristià. I és potser el primer pensador modern que en el seu discurs filosòfic (tot i ser profundament cristià) separa clarament la filosofia de la teologia. Diu en el “Discurs del mètode”: “Respectava profundament la nostra teologia i pretenia tant com qualsevol altre guanyar-me el cel; però, havent après com a cosa ben segura que el seu camí no és pas menys obert als més ignorants que als més doctes i que les veritats revelades que hi menen estan per damunt de la nostra intel·ligència, jo no hauria gosat mai sotmetre-les a la feblesa dels meus raonaments, i pensava que per examinar-les amb èxit calia tenir alguna extraordinària assistència del cel i ser més que home.” Comentant aquest text, diu Font que la renúncia de Descartes a fer teologia, juntament amb la barretada irònica als teòlegs, forma part d’una estratègia de distanciament i de coexistència pacífica amb un gremi (el dels teòlegs) que passava per tenir la pell molt fina. I la hi continua tenint! Però és evident que ja Descartes s’adona que, en el camp del pensament, hi ha tres gèneres que cal distingir: les coses que pertanyen només a la fe (com la Trinitat o la Encarnació), les que han de ser investigades només amb la raó (la major part de les qüestions filosófiques i totes les científiques) i les mixtes, és a dir, les que, tot i ser de fe, poden ser també tractades per la raó (entre les quals ell –en això com Tomàs d’Aquino- hi situa l’existència de Déu, cosa que jo no m’atreviria a afirmar amb tanta contundència). Però Descartes deixa clar que no s’ha d’atribuir a l’Escriptura ensenyaments que no ha volgut donar i que els ensenyaments que realment hi ha en els llibres sagrats no poden ser contraris a la raó, “perquè –diu-, com que hem estat fets abans homes que cristians, no és creïble que algú abraci seriosament i de debò opinions que jutja contràries a la raó que fa home, per adherir-se a la fe per la qual és cristià.”

Per mi, doncs, Descartes és el primer pensador que m’ajuda a destriar entre la raó i la fe (ambdues compatibles, però amb matèries i pressupostos absolutament diversos). Tant la filosofia com la teologia descansen en la intel·ligència, en el pensament, el qual és per a Descartes, la ratio cognoscendi de l’existència (d’ací el “cogito, ergo sum”), però mentre que la filosofia mai no pot separar-se de la raó, la teologia parteix d’un pressupòsit no racional: la fe, aquesta fe que el pare Amengual Coll (“La religió en temps de nihilisme” Editorial Cruïlla, Barcelona 2003) defineix com “el tresor o la perla trobada”. D’ací que allò que descobrim a través de la fe –descobriment que ens exigeix un compromís i fins una ètica determinada- no pugui ser imposat als qui –lluny d’haver trobat aquest tresor- ajusten el seu comportament als dictats exclusius de la raó, una raó que avui –superada ja amb escreix la filosofia iusnaturalista, si més no aquell vessant del iusnaturalisme que té a Déu com a origen dels principis del dret natural- ens ha conduït a creure que ningú no té dret a imposar les seves idees als altres i que la convivència ciutadana s’ha de regir per acords presos en comú a través de les formes i dels procediments democràtics.

Doncs bé, a l’origen d’aquest pensament polític hi hem de situar la Revolució francesa, que no és només una revolució que acaba amb l’antic règim –aquest que atorgava al monarca una investidura que emanava del dret diví, d’ací la justificació del seu poder absolut- sinó que dóna també autonomia a l’home i consagra la raó com l’únic mecanisme vàlid per a la dialèctica i el debat. I és en aquest terreny –en aquest terreny secular o laic, digues-li com vulguis- de la política, en aquest terreny que, segons apuntava Descartes, només pot ser treballat amb la raó, amb aquesta raó que obre camins i produeix controvèrsies, que condueix l’home que pensa a punts de vista diferents i fins i tot oposats, és en aquest terreny, dic, que la teologia no hi pinta res. I això és una conquesta europea: el que coneixem com l’esperit europeu, l’esperit d’aquesta Europa que és capaç del més gran i del més terrible; d’aquesta Europa que ha sabut crear el pensament del qual et parlava en una de les meves darreres cartes que, des dels presocràtics a Wittgenstein, Bergson i Heidegger, o bé des de Plotí a Spinoza i Kant constitueix la nostra herència ontològica.

He dit, però, amic director –i en sóc conscient- que aquest esperit europeu capaç de construir una epistemologia sublim, és també capaç de fer les coses més terribles. I és així, perquè aquesta Europa que s’interroga i que, en el fet de qüestionar-se troba l’essència del seu jo, també ha intentat el suïcidi, com, per exemple, quan, entre 1940 i 1945, en nom d’un déu que no era certament el nostre, Hitler va voler demolir la base racional més profunda de l’esperit europeu, no sols enderrocant el sistema de convivència democràtica i de respecte entre les nacions, sinó també destruint sis milions de jueus, i amb ells, no només el món que viu entorn de la Torah, sinó també el món de Mahler, d’Alban Berg, de Hofmannsthal, de Broch, de Kafka, de Celan, de Karl Kraus, de Walter Benjamin, etc. etc.

Potser no m’hauré sabut explicar prou bé, amic director, i potser el meu interlocutor quedi una mica confús amb els meus raonaments, d’ací que, si m’ho permets, acabaré la meva lletra de batalla amb una síntesi que considero elemental: La fe és, per a l’home que en té, un gaudi immens, una realitat sobrenatural que l’ajuda no sols a viure sinó també a comprometre’s amb tots i cadascun dels aspectes de la vida en societat; però la vida en societat és una vida on la fe (i tot allò que en deriva) no pot utilitzar-se com a base del raonament o de la crítica.

La fe pot i ha de fer-se patent –això sí!-, però mai no es pot imposar. En el domini de la convivència ciutadana preval la raó. I en el camp de la raó, l’únic que podem demanar a l’home que pensa és que construeixi un discurs lògic i coherent i sigui després fidel a les seves conviccions.


%d bloggers like this: