Els francesos no saben com superar el fracàs del referèndum

by

El meu fill, en Pere, que vivia (de fet hi continua vivint) a França els dies del referèndum del “no” a la Constitució europea es nega a acceptar que l’adhesió de Turquia –allò que els francesos en diuen “l’élargissement de l’Europe jusqu’à la Turquie” fos una de les causes principals del “no”, i menys encara si analitzem exclusivament el “no” de l’esquerra. D’altra banda, Turquia –em digué un dia en Pere- no fa més por als francesos del que els pot fer Polònia, posem per cas. De fet “le plombier polonaise” és en aquest sentit tan temut com “le chauffer turque”.

Tanmateix la dreta continua en el mateix discurs encara. I fins i tot Sarkozy sembla convençut que la principal causa del fracàs en el referèndum fou l’adhesió de Turquia. De tota manera, si observem de prop les paraules dels diferents líders dretans, veurem que en cada discurs d’aquests personatges hi ha també un arranjament de comptes entre els grups que configuren el complex magma de la dretà. Dic això perquè Giscard d’Estaing, sense perdre el sempre posat elegant, ha exigit que els francesos abandonessin el doble llenguatge en aquest punt: “Après des années d’ambiguïté et de double langage vis-à-vis des Turcs, chacun a le devoir de s’exprimer en toute clarté sur ce sujet.” Giscard és prou intel·ligent per veure que França (el declivi francès) mai no serà suficient per a impedir, d’aquí deu o quinze anys, l’entrada turca. D’ací que apel·li a la unanimitat que exigeix l’adhesió de nous membres (i en dir això no pensa només en França sinó també en Xipre) i s’aferri a l’esperança que les dràstiques condicions fixades per a l’adhesió siguin suficients per a fer fracassar la candidatura d’Ankara.

Això no vol dir, però, que Giscard (i tampoc d’altres destacats polítics) accepti la fórmula del referèndum proposada per Chirac. En aquest sentit és d’interès l’observació que ha fet Alain Minc, en un discurs molt en la línia de Sarkozy, el qual, de manera fortament provocadora, ha afirmat que el referèndum (“pire produit d’exportation français”) simbolitzava “le triomphe de la démocratie d’opinion sur la démocratie représentative.” És a dir que dins la dreta hi ha moguda, una moguda, però, que només és superada per la crisi que afecta el socialisme francès que no troba la manera adequada de digerir l’escissió de fet que li va provocar el referèndum sobre la Constitució.


%d bloggers like this: