El discurs d’Ariel Sharon a les Nacions Unides ens confirma el canvi que aquest home ha experimentat. Deia jo l’altre dia que de falcó ha passat a ser colom i potser exagerava, però penso que molt hi ha d’això quan després d’haver aconseguit retirar les tropes israelianes de Gaza ha estat capaç de dir davant tots els mandataris del món el següent: “Jo que vaig lluitar en totes les guerres d’Israel ara estenc el meu braç de pau (…) La missió de la meva vida és concloure el conflicte (…) Després de 57 anys de guerra i terror ha arribat el moment de la reconciliació (…) Els palestins tenen dret a tenir un estat sobirà…”
Des de Nova York, Henrique Cymerman escrivia a La Vanguardia:
“En Jerusalén se dice que ese no es el lenguaje del Likud y que Sharon advirtió a su dirección que si no aceptaba convertirse en un partido de centro, éste sería su discurso de despedida. O sea, la ruptura con el sector más nacionalista que sigue soñando con preservar Cisjordania. Sharon ignoró a la derecha nacionalista –sus ex adeptos- y se dirigió desde la ONU a los dos tercios de la sociedad israelí de centro y de izquierda moderada, que quieren más retiradas y un compromiso histórico con los palestinos. Muchos de ellos, que nunca votaron a Sharon, están dispuestos a apoyar a un nuevo partido que él presida.”
No és que jo pensi que el camí –el difícil camí- de la pau esdevindrà una cosa planera a partir d’ara. No és això. Sé que estarà fressat de paranys i de dificultats que no vindran només del costat israelià, sinó també del palestí, ja que cada bàndol està farcit de fanàtics que odien a mort l’adversari, però admiro la valentia de Sharon, el coratge que manifesta i la seva ferma decisió de posar punt i final a un conflicte que d’alguna manera ens afecta a tots. Només cal que la sort l’acompanyi. Crec, malgrat tot, que s’ho mereix. I crec també una cosa que em predisposa encara més a favor d’ell: que qualsevol canvi en el Likud ha de ser per a empitjorar les coses.
Dels Netanyahu, deslliureu-nos-en Senyor!
Josep Maria Quintana 