Estimat director: Encara que a alguns els pugui semblar estrany, considero que Bill Clinton és un dels personatges públics més interessants d’aquests darrers vint anys. Clinton, que sofrí un acaçament, tant impietós com hipòcrita, per part dels republicans a causa de les seves relacions extraconjugals amb la aleshores famosa Monica Levinski (qui se’n recorda avui?), Clinton, dic, en deixar la presidència després d’haver-la exercit vuit anys, continua en el primer pla de l’actualitat per les seves iniciatives en favor de la pau i de la justícia al món.
D’aquestes iniciatives, sembla força interessant la denominada “Clinton Global Initiative” (Iniciativa mundial Clinton), la primera manifestació de la qual tindrà lloc a Nova York entre els dies 15 i 17 del proper mes de setembre.
Amb aquests iniciativa, Clinton es proposa aprofitar l’oportunitat que li dóna l’obertura de l’Assemblea General de les Nacions Unides per reunir durant dos dies els dirigents mundials i els grans patrons de l’economia i mirar amb ells de trobar solucions concretes als problemes més crucials del planeta. De moment se n’han seleccionat quatre: la utilització de la religió com a força per a resoldre els conflictes i no per a crear-los; la recerca de noves estratègies econòmiques i tecnològiques per combatre l’escalfament de la terra; la reducció de la pobresa; i per últim, la millora dels sistemes de govern en els països en desenvolupament.
Clinton vol aprofitar el seu prestigi i la seva capacitat de convocatòria per avançar en l’estudi de totes aquestes matèries, però no intenta organitzar un fòrum econòmic mundial com Davos o un pseudo-G8, ans pretén que aquestes reunions siguin més eficaces. El seu objectiu és que cadascun dels participants surti de la reunió amb un compromís concret relacionat amb algun dels quatre camps objecte d’estudi i que accepti posteriorment a donar compte de la seva acció. “Nosaltres –diu Clinton- controlarem la realització de les promeses realitzades i estic segur que aquestes accions aconseguiran en deu anys un impacte considerable.”
L’optimisme de Clinton és en aquest punt digne d’elogi, tot i que ell no es declara optimista per naturalesa sinó per necessitat. Reconeix que els problemes no són fàcils de resoldre però creu que tenim solucions adequades per a intentar resoldre’ls tots, encara que en aquest punt es mostra desconfiat de les polítiques dels estats (“la política ho tergiversa dot, i això és frustrant”, diu), d’ací que confiï més en la societat civil per afrontar aquest projecte.
En una entrevista concedida al corresponsal de Le Monde a Nova York, Clinton es mostra convençut de la bona voluntat que detecta en moltes persones a l’hora de voler treballar per tots aquests objectius. “Nosaltres els oferim l’oportunitat –diu-, i els l’oferim conscients que no podem escapar els uns dels altres, ans devem construir una comunitat mundial de responsabilitats, de valors i de beneficis compartits.”
T’he de confessar, amic director, que aquest decantament de Clinton per la societat civil i la seva dura crítica als dirigents polítics del món, no deixa de ser impactant, tenint en compte que ell mateix ha estat, durant vuit anys, el patró més poderós del món des del despatx oval de la Casa Blanca. Per tant, podrem creure o no amb el que ens està dient ara, però el que no podrem negar és que, si més no, les paraules de Clinton i la seva “global initiative” constitueixen un fet sense precedents.
Tots sabem que els Estats Units no ha acceptat de signar el protocol de Kioto pel que fa a les mesures que deurien adoptar-se per evitar l’escalfament del planeta. Tot i així, Clinton no defuig aquest problema, que qualifica com “d’extremament greu” i amb un potencial suficient “per a destruir la civilització”. Doncs bé, segons Clinton, “la solució es troba en gran part a les pròpies empreses i en el sector privat. Cal que els demostrem –diu- el potencial de creixement, de desenvolupament, de progrés tecnològic i de beneficis que comporten les energies netes.” I ens posa en guàrdia contra la reacció de les empreses que empren les “velles energies”, les quals, diu, “estan molt ben organitzades, són riques i són també políticament influents”, mentre que les partidàries de les noves energies “es troben descentralitzades, poc capitalitzades i sense un real poder polític”. Doncs bé, segons Clinton, “cal modificar aquesta relació de forces” i això ha de fer-ho especialment la societat civil perquè els governs no poden resoldre totes les dificultats amb què es troben.
Passem ara al problema de la pobresa. Clinton no és menys optimista en aquest sentit. “L’extrema pobresa pot ser eradicada –diu- i en això tothom hi té alguna cosa a fer: els caps d’Estat, les empreses, les associacions i els mecenes privats. Si els països rics consagren entre el 0,5 i l’1 per cent del seu producte interior brut als països pobres i s’asseguren que els dèspotes no destorbaran la idea, aleshores la pobresa pot desaparèixer en un o dos decennis.”
Una de les qüestions, però, més problemàtiques és, al meu entendre, la que fa referència a la religió (quan aquesta esdevé una font de conflictes), si bé hem de convenir que Clinton dóna a aquest punt una interpretació original. “Per combatre el fonamentalisme –diu- cal desmuntar la credibilitat del qui afirma ‘Jo estic complint la voluntat de Déu’. Doncs bé, hi ha dues maneres de fer això: demostrant que la política no té res a veure amb Déu, que és humana, imperfecta, perfectible, cosa difícil de fer en un gran nombre de societats, i n’hi ha una altra d’estratègica i més eficaç que consisteix a destruir la legitimitat de la ideologia que es recolza en la religió per crear i mantenir els conflictes.” Aquesta darrera és la que Clinton aconsella, el qual creu que la religió hauria d’esdevenir un mitjà de resoldre els conflictes i no de crear-los. Bé, no li ho he de discutir, però jo crec que esdevé pràcticament impossible atacar la ideologia que es recolza en la religió sense que, per part dels qui la practiquen, hi hagi un reconeixent clar que, en efecte, la política no té res a veure amb Déu, i que és, per tant, humana, imperfecta i perfectible. I això no serà possible si no entenem amb E. Cuvillier, autor de L’Evangile de Marc (Bayard / Labor et Fides), que “donar a Déu el que és de Deu consisteix simplement a no fer de Déu un Cèsar. És a dir, un Déu polític o un poder que s’imposa a la manera de Cèsar. I que donar a Cèsar el que es de Cèsar consisteix a no fer de Cèsar un Déu, és a dir una instància política que determina el sentit últim de l’existència.”
Sigui com vulgui, la veritat és, estimat director, que la lectura d’aquest informe sobre la “Clinton Global Initiative” m’ha deixat una mica perplex, però també he pensat que les grans iniciatives només acaben duent-se a terme si s’hi posa al front una persona de prestigi que sigui capaç de transmetre, no sols el missatge, sinó també la fe en els objectius cercats.
Josep Maria Quintana 