Londres

by

Ningú no està lliure avui de ser víctima del fanatisme islàmic que es tradueix en atacs, tan indiscriminats com terribles, contra ciutadans que no fan altra cosa que complir amb els seus deures quotidians. Nova York 2002, Madrid 2004 i ara Londres 2005 (en aquest cas un dia després que la capital del Regne Unit visqués una jornada plena de joia per haver estat designada ciutat olímpica per al 2012) han viscut jornades de dol després de la massacre.

Explosions en sèrie, ubicades en el pobladíssim metro londinenc, han causat una rastellera de persones mortes i ferides en un atemptat sense precedents a Londres. Pel que estem veient, les autoritats britàniques actuen amb una prudència absoluta. No donen dades fins que no s’han contrastat absolutament, i fins que els familiars de les víctimes no han estat degudament notificats. A més, com ja feren els nord-americans, la televisió no dóna imatges de morts que, no sols esdevenen un atac a la intimitat dels qui han tingut la desgràcia de morir en els atemptats, ans també a la sensibilitat col·lectiva. No és necessari fer safareig amb la sang dels homes per informar exhaustivament de la catàstrofe.

I encara que m’agradaria obviar el que vaig a dir tot seguit, el que em semba més destacable del que estem veient d’ençà que ahir els mitjans de comunicació ens donaren la trista notícia dels atemptats, és l’actitud dels polítics. Certament hi ha una diferència fonamental entre el que va passar a Londres dia 7 de juliol 2005 i el que va passar també a Madrid l’11 de març de 2004. Els polítics britànics, a diferència dels espanyols, no es tiren els morts pel cap, no juguen amb la sang innocent per intentar destrossar l’adversari. Tots, sense distinció de credo, ploren la desgràcia i manifesten el desig ferm de continuar dempeus, sense permetre que fanàtics d’una ideologia o d’una religió els marquin el pas, tot i l’enorme desgràcia. A Espanya no ha estat així. Desgraciadament. Els morts han estat objecte d’una cerimònia macabre que no pretenia sinó servir interessos espuris, encara que sovint uns i altres han dit que no pretenien altra cosa que cercar la veritat.

No sols Blair és un gran home. Tots els polítics del Regne Unit (com abans també els dels Estats Units d’Amèrica) han demostrat que ens donaven cent voltes a l’hora d’exercir la ciutadania. Perquè és en moments difícils com l’11 de setembre, com l’11 de març o com el 7 de juliol que els polítics d’un país han de donar la talla.


%d bloggers like this: