La decisió de Singapoure

by

La decisió presa a Singapoure sobre quina ciutat celebrarà els jocs olímpics té moltes lectures: Que si hi ha hagut una conxorxa dels nord-admericans amb els anglesos per derrotar París, que si tomba, que si gira, etc. etc. Tanmateix, una cosa ha quedat diametralment clara, que Rodríguez Zapatero no és Tony Blair. Vaja, que el nostre president, si més no ara per ara, no arriba a l’altura de les sabates del primer ministre anglès.

Després dels debats al sí de la Unió Europea, tota Europa ha vist clarament que, a hores d’ara, Blair és l’únic líder solvent, l’únic que té una clara idea del que ha de ser Europa en el futur. Mentre Schröder i Chirac semblen avançar netament vers l’amortització, Blair ha demostrat que no tenia contrincants i que gaudeix d’una força i d’un prestigi únics en aquest moment.

I anem a Rodríguez Zapatero. ¿Què s’ha de dir d’aquest polític que va derrotar contra pronòstic Mariano Rajoy? Valors en deu tenir, evidentment, encara que sovint els dissimula molt bé. Després d’haver pres la gran decisió de retirar les forces armades espanyoles de l’Iraq (decisió coratjosa, però fàcil, perquè tenia el suport de la gran majoria dels ciutadans, i això ell ho sabia), Zapatero no ha passat de mostrar un perfil absolutament gris. És, això sí, d’aquests homes que diuen que sí a tot i que, només gràcies a la dolentíssima oposició que fa el PP (el qual, potser farien bo d’escoltar les crítiques de Piqué, en lloc de fer-lo rectificar), pot mantenir un cert estatus de respectabilitat com a polític. “Maragall exige al Gobierno que deje de interferir en el Estatut o lo malogrará” –deia La Vanguardia del 6.07.05-. ¿S’hauria atrevit a dir això Maragall a Felipe González? Naturalment que no. I si guaitem a Europa, d’immediat veurem que Rodríguez Zapatero (amb el seu inefable Moratinos) no pesa un borrall. I no parlem ja a nivell mundial on ni tan sols ha aconseguit encara que Bush li digui alguna cosa que vagi més enllà d’un “hola, amigo, qué tal estás?” mentre es dirigia al seu lloc en una reunió de caps d’estat i de govern. I, com hem pogut veure, a Singapoure, amb prou feines ha pogut donar la mà a algú.

Rodríguez Zapatero parla, però, un castellà tan entonat, i ho fa amb tanta elegància, que sembla fins i tot que digui alguna cosa quan s’expressa en un discurs. Però no, només que gratis una mica, t’adones que el seu exordi està sovint ple de vacuïtat i de llocs comuns. És un simple flatus vocis.

Rodríguez Zapatero no és Blair, certament. Ni tampoc Madrid és Londres.


%d bloggers like this: