El Copenhague Consensus i l’organització de les prioritats

by

Davant la cimera del G-8 a Escòcia, Bjorn Lomborg, organitzador del Consensus de Copenhague, professor a la Copenhagen business School, editor de l’obra Global Crises, Global Solutions i autor de The Skeptical Environmentalist, publicava el passat dia 5 de juliol un interessantíssim article a les pàgines de Le Figaro en el qual es demanava quines haurien de ser les nostres principals prioritats internacionals.

Lomborg, que es fa portaveu d’un dream-time d’economistes, entre els quals hi ha tres premis Nobel, que han estudiat aquesta matèria durant el darrer any. La pregunta que es fan és aquesta: Si el món tingués per exemple 50 mil milions de dòlars per a fer el bé, ¿com hauria d’organitzar la despesa?

Segons el Consensus de Copenhague, la primera prioritat hauria de ser la prevenció de la SIDA, atès que un programa de prevenció complet costaria 27 mil milions de dòlars, però els beneficis potencials d’aquesta actuació serien immensos: S’evitarien més de 28 milions de nous casos d’aquí a l’any 2010.

Una altra actuació hauria d’anar encaminada vers l’aprovisionament dels oligoelements que manquen en el règim alimentari de més de la meitat de la població mundial, fet aquest que reduiria les malalties causades per les carències de ferro, de zinc, de iode i de vitamina A, tot això amb una relació cost/benefici molt elevada. I raona tot seguit: “Si nosaltres poguéssim només trobar la voluntat política per fer això, establir un comerç lliure seria aleshores realitzable a menys cost, amb beneficis que podrien elevar-se fins a 2,4 bilions de dòlars anuals. Combatre el paludisme seria una altra acció inajornable. Mosquiteres i medicaments eficaços podrien reduir a la meitat la incidència del paludisme amb un cost de 13 mil milions de dòlars.”

La sorpresa (si més no des del meu punt de vista) radica en l’opinió que Lomborg té de les accions derivades del compromís de Kyoto respecte del canvi climàtic. “Els nostres experts han situat les prioritats climàtiques en el punt més baix de l’escala de necessitats prioritàries. De fet, el grup d’experts ha qualificat aquestes temptatives –comprenent-hi el protocol de Kyoto- com de mals projectes, car aquests costen més cars que el benestar que produeixen.”

Això no vol dir –segons Lomborg- que nosaltres no hàgim de preocupar-nos del canvi climàtic. El reescalfament del planeta és real. Però el protocol de Kyoto no produeix sinó una ínfima diferència en l’augment de temperatura previst, ajornant al 2106 les previsions que normalment haurien de donar-se en el 2100. Doncs bé, aconseguir aquest ajornament de sis anys costa uns 150 mil milions de dòlars anuals, la qual cosa fa dir als savis del Copenhagen Consensus que aquest tipus d’inversions no valen la pena, o, si més no, no són tan prioritàries com les que han assenyalat en primer lloc.


%d bloggers like this: