Bolívia

by

Estimat director: Bolívia és un estat d’1,1 milions de km2 (com dues vegades França) i de 8,8 milions d’habitants, que té fronteres amb Brasil, Paraguai, Argentina, Xile i Perú, i on el mes d’octubre de 2003 va iniciar-se una la rebel·lió popular per a recuperar la propietat de l’única riquesa (o gairebé única) que encara subsisteix al país: el gas i el petroli. El poble va entendre que només així podia protestar contra el poder que mantenia la gran majoria de bolivians dins la misèria.

El govern de Gonzálo Sánchez de Losada respongué a aquesta revolta amb una repressió brutal qui produí 87 morts i 510 ferits. Però després d’un temps de bloqueig provocat per barricades que col·lapsaren les principals ciutats del país, el cap de l’Estat acabà fugint en helicòpter vers un exili daurat que l’esperava a Miami (EEUU).

El vice-president Carlos Mesa ocupà aleshores el seu lloc vacant, i després d’obtenir el suport d’una gran part de la població i merèixer la confiança dels moviment socials, es comprometé a respectar la denominada “agenda d’octubre”, que no era altra cosa que un programa de mesures destinades a donar resposta a tres problemes urgents.

La primera mesura de l’agenda feia referència a l’aprovació d’una llei sobre els hidrocarburs que taxés els beneficis de les multinacionals explotadores a fi de redistribuir-los i millorar així les condicions de vida de la població. La segona s’encaminava a l’elecció d’una Assemblea constituent que procedís a una refundació democràtica de Bolívia. I la tercera exigia que Sánchez de Losada i els seus col·laboradors responsables de la repressió fossin jutjats pels seus crims.

Una de les conseqüències de la “guerra del gas” –que és com va denominar-se la revolta d’octubre de 2003- fou el descrèdit de gairebé tots els partits polítics tradicionals del país, lligats des de sempre a una filosofia neoliberal. En revenja d’això, les organitzacions populars que estaven compostes essencialment de sindicats miners, de federacions de ciutadans pobres d’El Alto –la vila-dormitori situada a la part alta de La Paz i bressol de la revolta-, de confederacions d’obrers i del moviment indi (que conforma el 80 per cent de la població i ha esdevingut la segona força política del país) es veieren reforçades.

Però vint mesos més tard va constatar-se que el president Carlos Mesa no havia donat compliment a cap de les promeses fetes en aquell famós més d’octubre: La formació de l’Assemblea constituent havia estat constantment retardada i les multinacionals havien amenaçat de reduir les seves inversions a causa del petit augment de la imposició. En definitiva, que sota la pressió dominant de les multinacionals petroleres i dels partits tradicionals, que dominaven tota la vida econòmica, Mesa no gosà satisfer les exigències del poble en els termes que havia pactat.

D’altra banda cal dir que foren les mateixes oligarquies provincials (sobretot a Santa Cruz, província rica en energia fòssil i que genera el 30 per cent del PIB del país) les que, amb el suport de les multinacionals que temien perdre els seus privilegis, introduïren dins l’agenda d’octubre una demanda d’autonomia per al seu departament.

L’objecte d’aquesta exigència era clar: Obtenir mitjançant l’autonomia el control de les explotacions dels hidrocarburs i dels altres recursos naturals de la regió. A més, aquest nou estatus autonòmic els permetria sostreure’s a les decisions del govern central del país en el cas hipotètic que aquest estigués dirigit per representants dels moviments populars d’indis i de pagesos.

Davant l’absència de progressos reals, a principis de juny de 2005, gairebé tots els moviments socials i les organitzacions índies sortiren al carrer, i la seva decepció els va conduir a radicalitzar les demandes: Aleshores ja no reclamaven una imposició de taxes sobre els productes energètics sinó la seva nacionalització.

La promesa d’una Assemblea constituent (que reconegués els drets dels pobles indis dins la Constitució) fou també exigida. I empesos per aquest esperit entre reivindicatiu i revolucionari, els bolivians revoltats provocaren després de tres setmanes de manifestacions, que privaren La Paz de tot tipus d’avituallament, la dimissió de Carlos Mesa.

Aleshores, entre el desordre i el caos existent, corresponia al president del Congrés, Hormando Vaca Díez, proper als partits tradicionals i als interessos oligàrquics, assumir la presidència de l’Estat, però aquest es veié també obligat a renunciar degut a la pressió popular, circumstància que conduí a un fet una mica insòlit: que assumís la presidència de l’Estat el president de la Cort Suprema (el que aquí coneixem com a Tribunal Suprem), un jurista al qual no se li coneixia cap filiació política i que, d’acord amb la Constitució, és el qui haurà de convocar les properes eleccions.

De fet, el passat 12 de juny, els moviments socials anunciaven una treva de les manifestacions, i els representants d’aquests moviment es reunien amb el president. Aquells exigien la dissolució del Congrés i la convocatòria d’eleccions presidencials i legislatives el proper desembre sota amenaça de renovar els bloqueig de les ciutats.

Com pots intuir, estimat director, la crisi boliviana amaga implicacions internacionals que els diaris es guarden normalment de mencionar, perquè els interessos de les multinacionals juguen un paper de primer ordre a l’hora de seguir controlant l’explotació i l’exportació dels hidrocarburs en un país com Bolívia que posseeix la segona reserva de gas del continent.
A Bolívia cristal·litzen, doncs, els interessos de dos móns netament enfrontats en una gran batalla geoestratègica, atès que el que està realment en joc és la possibilitat que continuï o no el domini del continent sud-americà pels Estats Units. De fet, com ha advertit el responsable de l’ONG “Area Indígena Mugarik Gabe”, Jesús González Pazos, hi ha avui a l’Amèrica Llatina dos grans blocs. Alguns països, com Perú, Equador i Colòmbia estan lligats estretament als Estats Units i es pleguen a totes les seves decisions de política econòmica. D’altres, però, s’oposen més o menys a un alineament amb el gran patró americà, bé políticament, bé econòmicament (i aquí hauríem d’incloure Argentina, Uruguai, Brasil, Veneçuela i Cuba).

La situació interior no és, doncs, a Bolívia, l’únic factor que decidirà el futur immediat del país. Perquè hi ha força elements susceptibles de fer bascular la balança vers un o altre costat. ¿I qui durà finalment la post al forn? Doncs ho sento, amic director, però a aquesta pregunta no sabria donar-hi, ara per ara, una resposta adequada.


%d bloggers like this: