¿Dogma o cultura?

by

Un dels problemes més grans que normalment afecten l’Església és la dificultat que sempre ha tingut per a desllindar en la seva doctrina el que és realment fruit d’una interpretació de l’Evangeli i el que és simplement conseqüència d’una moral derivada d’una determinada cultura. La distinció és subtil però no per això està mancada d’importància, perquè mentre la les “veritats” que realment deriven de l’Evangeli són eternes, les que deriven d’una cultura determinada són temporals, duren el temps que aquella cultura resulta dominant, i es transformen a mesura que la cultura també es transforma.

Com exemple del que dic podem adduir la interpretació que l’Església ha fet del poder temporal del Papa, o bé del matrimoni civil.

Pel que fa al poder temporal del Papa, mireu si ha canviat la cosa que, mentre un papa com Píus IX va viure sempre tancat dins el Vaticà com a protesta per haver estat expoliat del poder temporal sobre Roma (de fet, els papes actuaven com a dictadors vitalicis de Roma), un altra Papa, l’actual Benet XVI, ha acceptat escoltar del president d’Itàlia, Carlo Azeglio Ciampi una defensa dels valors laics de l’Estat i –cito textualment- “la necessària distinció entre el credo religiós de cadascú i la vida de la comunitat civil regulada per les lleis republicanes”. ¿I per què Pius IX considerava contrària a la doctrina de l’Església l’expoliació del poder temporal mentre que Benet XVI no ho considera? Doncs simplement perquè el discurs sobre el poder papal en el camp civil no és sinó un producte cultural, però no un producte evangèlic, encara que Píus IX mai no ho va acceptar.

El mateix està passant en el que respecte a la regulació del matrimoni civil, que –a diferència del matrimoni canònic- és i serà sempre el producte d’una determinada i imperant concepció cultural.

Jo no amagaré que no participo de la concepció, sembla que majoritària –si més no majoritària en el Parlament espanyol- d’acord amb la qual el matrimoni civil s’ha d’obrir a les persones del mateix sexe. Jo crec que això s’havia d’haver regulat acudint a una altra institució. Però el que mai no discutiré és el “dret” que té el Parlament espanyol a regular aquesta qüestió d’acord amb el criteri “cultural” de la majoria. Cosa que sí discuteixen, en canvi, molts bisbes que no saben desllindar un cop més el camp religiós del civil.

I la prova d’aquesta confusió la trobem en el discurs que ha fet l’Església cada cop que l’Estat, fent ús de les seves competències, ha tractat el matrimoni civil. Vegem, sinó.

Fins l’any 1860 no hi havia a Espanya cap altra matrimoni legal que no fos el canònic. Fou precisament l’any 1860 quan l’Estat aprovà les lleis que regulaven el matrimoni civil i el registre civil com a institucions absolutament separades del matrimoni canònic. Doncs bé, aquest fet implicà una lluita terrible de l’Església catòlica contra la “llei del matrimoni civil” indicant –en nom de la doctrina vertadera- que l’Estat no tenia competència per a regular el matrimoni civil atès que el matrimoni era un sagrament instituït per Déu, i, com a conseqüència d’això, el matrimoni civil no era sinó un concubinat encobert per la llei.

¿Qui, avui, dins l’Església defensaria aquesta teoria? Possiblement ningú. ¿I per què ningú no ho qüestionaria? Doncs perquè la “cultura” de la qual beu avui l’Església li impedeix de dir aquesta barbaritat. Aquella teoria contrària a la regulació del matrimoni per l’Estat no era, doncs, el producte d’una interpretació de l’Evangeli o de la doctrina eterna de l’Església, sinó que era, simplement, el producte d’una determinada cultura que avui la pròpia Església ha superat.

I el mateix va succeir quan l’Estat va regular el divorci en el camp del matrimoni civil. Novament l’Església aixecà la veu dient que l’Estat no tenia competència per a dissoldre una institució (la civil) que era (com la canònica) indissoluble. Anys després, l’Església ha abandonat aquesta teoria i ja no mantén la indissolubilitat del matrimoni civil. O si més no, no en parla ni actua de manera bel·ligerant.

¿I què passarà, en el futur, amb aquesta llei que permet obrir el matrimoni civil als homosexuals? Doncs passarà el mateix que ha passat sempre: Que en el moment que variï mínimament la cultura de l’Església, aquesta s’adonarà que no té cap competència sobre el matrimoni civil i es limitarà a reflexionar i legislar sobre el matrimoni canònic.

Realment és una llàstima que l’Església no s’adoni d’això, perquè aquesta ignorància històrica sempre la fa reaccionar davant les coses tard i malament.

Anuncis

%d bloggers like this: