Les reflexions de Giscard d’Estaing

by

Estimat director: El passat dia 14 de juny, Valéry Giscard d’Estaing, expresident de França i principal responsable del text del tractat pel qual se sotmetia a la consideració dels europeus una constitució, ha publicat un llarguíssim article a les pàgines de Le Monde alguns aspectes del qual m’agradaria ressenyar-te.

Veig que també Vidal-Beneyto n’ha fet una reflexió crítica el passat dissabte a El País, però jo en passaré per damunt i seguiré fidel a la meva idea, perquè val la pena destacar algunes de les reflexions del polític francès. La primera (i més terrible) és que, en la seva opinió, la negativa de França i d’Holanda a un consens europeu pacientment construït implica alliberar totes les forces centrífugues que amenacen la unitat europea: querelles ideològiques, antagonismes entre els grans i els petits, entre els antics i els nous, conflictes d’interès entre els països contribuents i els Estats que sol·liciten ajuda, i fins temptacions d’abandonar la disciplina de l’euro. “La reivindicació nacional sorgeix novament en el cor dels directius europeus” –observa Giscard, el qual es demana-: “Si cadascú ara es contenta defensant els interessos del seu país a Brussel·les, ¿d’on vindrà l’esperit necessari per organitzar el continent europeu?”

I la pregunta, premonitòria de la realitat, ha tingut ja la primera gran demostració en el gran desastre de la cimera europea de fa una setmana (El País intitulava el passat dissabte a quatre columnes “La división sobre el presupuesto deja la cumbre de la UE al borde del fracaso”) on hem vist uns líders europeus més dividits que mai i únicament preocupats per defensar la seva pròpia parcel·la. D’altra banda, sembla que l’única reacció col·lectiva que han pres davant el fracàs ha estat acordar una “pausa” d’un any per obrir un període de “reflexió”, decisió que l’editorialista del diari madrileny qualificava (i amb raó) d’absurda perquè, a finals del 2006, res no s’haurà resolt tret de les eleccions alemanyes (i Angela Merkel –la previsible guanyadora- no sembla tampoc favorable a seguir pel camí perdut).

Però tornem a la reflexió de Giscard. Ell creu, com el general dels comentaristes polítics europeus, que les principals causes del no són el vot de sanció al poder de Chirac, l’atur, el refús a la lliure concurrència, la por a la mobilitat i a l’ampliació, i finalment, la dificultat de comprensió del text constitucional. Però totes aquestes causes tenen un denominador comú: la desconfiança.

França mostra avui dia una taxa d’atur molt alta, entorn del 10 per cent, fet aquest que ha destapat en els qui tenen treball l’instint de conservació del seu lloc de feina i la por de perdre’l per mor d’una concurrència en igualtat absoluta de condicions amb treballadors provinents d’altres països menys rics (de Polònia, per exemple), d’ací que l’electorat francès observi avui Europa com una amenaça, sobretot a partir de la futura (i propera) ampliació. I no en parlem ja si, en un horitzó més o menys llunyà, despunta la mitja llunya turca.

¿Per què –semblaven demanar-se molts electors- se’ns consulta ara i no quan decidiren obrir la porta a deu nous països els salaris dels quals són inferiors als nostre i on la feble protecció social farà que el nostre sistema els resulti atractiu? I la desconfiança es torna còlera quan, en efecte, s’insinua l’entrada de Turquia dins la Unió.

Però Giscard fa també menció d’un altre tipus de desconfiança, de la qual ja te n’he parlat en alguna de les meves cartes, amic director: La que fa referència a una classe política cada cop mes divorciada i allunyada de la ciutadania. De fet, la frase més en boga entre molts electors potser sigui aquesta: “Normalment no se’ns consulta –diuen-, i quan se’ns consulta no se’ns fa cas!” I la realitat és que els francesos tenen raó en aquest punt perquè Chirac sembla haver desconegut tots els seus darrers fracassos electorals. Els seus homes perderen les eleccions regionals de manera estrepitosa i, això no obstant, ni un gir pogué observar-se en la política de Raffarin que, contra l’opinió de tothom, Chirac mantingué a tort i a dret i al qual ha utilitzat com a fusible després del referèndum per a posar al front del govern un altre home dels seus, Villepin, tot negant-se ell a sentir-se eludit.

Però referir-nos a això no condueix a res, estimat director, i la veritat és que el no francès ha despertat tots els dimonis de la insolidaritat europea d’una Unió que fa aigües per tots costats i que molt em temo que constarà Déu i ajuda reconduir encara que, teòricament, la negativa de dos estats no paralitza el procés endegat. De fet, el text del tractat preveu en el seu article 443.4 aquestes situacions. Diu aquest article que “si transcorregut un termini de dos anys des de la firma del Tractat (…) les quatre quintes parts dels Estats membres l’han ratificat i un o més Estats membres han trobat dificultats per a procedir a la ratificació, el Consell Europeu examinarà la qüestió.” Certament, doncs, si més no en el camp teòric, els dos no que s’han produït no impliquen necessàriament la retirada o el fracàs definitiu del text, però la realitat europea que podem observar és molt altra. I no ho dic, només, pel fracàs de la cimera a què ja m’he referit, sinó perquè el no francès i holandès, no sols han destapat la caixa de les pors i de la insolidaritat, sinó perquè també ha provocat un retret en molts governs dels estats europeus que, dins els propers mesos, havien decidit pronunciar-se, com ho demostra el fet que el primer ministre portuguès, José Sócrates, hagi decidit aplaçar el referèndum que estava previst pel proper mes d’octubre; que Anders Fogh Rasmussen, primer ministre de Dinamarca, hagi aplaçat sine die la consulta prevista per al dia 27 de setembre; que el Govern de Bertie Ahern d’Irlanda sembla que també aplaçarà la consulta, a tenor del que anunciava The Irish Times; que el primer ministre de Txèquia, Jiri Paroubek, hagi anunciat que s’aplaçarà la consulta fins a finals de 2006 o a principis de 2007; i que Göran Persson, cap de l’executiu suec, hagi assegurat que Suècia no ratificarà la Constitució europea si França i Holanda no celebren nous referèndums.

En definitiva, amic director, que la futura construcció europea que dissenyava aquesta constitució a la qual els espanyols diguérem sí majoritàriament i en la qual molts ciutadans (possiblement il·lusos) teníem dipositades les nostres esperances, s’està esberlant com s’esberla un joc de cartes, tot deixant sobre la taula un desordre força més gran del que abans hi havia. I per molt que Giscard s’escarrassi ara cridant “Il faut sauver la Constitution européenne!” la realitat és que, entre tots, estem deconstruint el somni de les generacions que ens han precedit en l’esforç de fer Europa.

Davant aquest fracàs ens quedem només amb la pregunta que Giscard agafa prestada d’Eurípides: “¿Qui vol, qui pot donar una opinió sàvia a la seva pàtria?


%d bloggers like this: