La teoria dels cercles

by

He seguit amb un cert interès el manifest que signaren una sèrie d’intel·lectuals catalans mitjançant el qual apuntaven la necessitat d’un partit d’esquerres no nacionalista. Com era d’esperar, les reaccions dels altres partits foren de manual: Els socialistes digueren que, amb aquesta idea, els intel·lectuals perseguien fraccionar el vot progressista i els nacionalistes els acusaren de lerrouxistes. Nihil novum sub sole.

Com que a mi ja m’ha passat l’època de la militància política (tot i que molts dels intel·lectuals que signen el document tenen més o menys la meva edat), la idea m’interessa només com a proposta intel·lectual. I penso que no hauríem de menysprear-la sense reflexionar-hi una mica, si més no els qui, essent catalanistes i estant de sempre compromesos amb la llengua i la cultura catalanes, no ens sentim, però, nacionalistes.

Ahir, sense anar més lluny, Ferran Toutain, un dels signants del manifest, signava un article a El Pais (“Razones para un manifiesto”) on deia coses francament interessants des d’aquest punt de vista. La qui més, segons crec, era una citació que feia d’un fragment de les memòries del pare Miquel Batllori, on el ja desaparegut intel·lectual català deia: “No me siento separatista ni política ni culturalmente. Al fin y al cabo, la convivencia de tantos siglos –por lo menos desde el siglo XV, pero ya en algunos aspectos desde antes- y las conexiones políticas de todas las tierras de la Península Ibérica, sobre todo las que después formaron la monarquía hispánica, han hecho que no tengamos que considerarnos como una nacionalidad enteramente separada del mundo hispánico.”

Doncs jo també ho sento així. Tinc un cercle concèntric que abraça Menorca; un de més gran que s’amplia a la resta de les Balears i de les terres de parla catalana; un tercer que ja enclou tota la península ibèrica i un altre que s’estén a tota Europa. I el fet que siguin concèntrics, els cercles, implica que, amb major o menor intensitat, els experimenti tots a la vegada i, per tant, no puc mai sentir-me atret exclusivament pel més pròxim, que és el que ens encasella en el nacionalisme (un nacionalisme que, ens agradi o no, sempre és excloent). Per tant, m’identifico en aquest punt amb Toutain i, especialment, amb el pare Batllori.

Anuncis

%d bloggers like this: