La decepció

by

Estimat director: ¿Per ventura un menorquí com jo, nascut a Alaior, que viu a es Castell, que treballa a Ciutadella i que se sent maonès pot escriure un article sobre les festes de Sant Joan, aquelles que, com tu sols dir molt bé, són les festes més grans de totes les que es fan i es desfan? ¿Estàs realment segur que escriure sobre el més sublim, el més etern, el més immutable, està a l’abast de la meva ploma?

D’altra banda, tu saps que no sóc un home festívol. No és que no em sàpiga entretenir, que no és això, però aviat m’acuba la festa, el batibull de gent, les gernacions a la plaça… I tanmateix record algun Sant Joan escadusser, com celebrat fugint del recés que el claustre de l’antic convent dels agustins reclamava. Amb prou feines havíem encara acabat el curs i en la nostra retina hi havia fixades algunes confuses imatges d’aquelles joves amb uniforme, de faldilla honesta i llarguíssim vel blanc, a les quals discretament ens acostàvem en clar frau de llei en donar-los a besar la freda placa metàl·lica, tal fos un amulet, dient a mitja veu un suavíssim pax tecum que elles responien amb un et cum spiritu tuo que, il·lusos, crèiem ple de complicitat.

Un d’aquells anys, doncs, en farà entre trenta-cinc i quaranta, quan encara jo no m’havia adonat que les festes m’acuben i sentia un delit interior fàcil de comprendre per qui ha passat l’edat adolescent, però mal de definir, com mals de definir són tots els sentiments de l’ànima, recordo que em trobava –hora sublim- a les dues del capvespre, davant de cal caixer senyor tan bon punt s’iniciava la catarsi. Allí, mig dissimulat entre la gent, amb les ulleres de sol sobre el nas i els meus atofats (aleshores) cabells d’atzabeja a l’aire, un vell amic que hauria volgut ofegar allí mateix, va revelar la meva presència amb la mala fortuna de tenir al meu costat un membre il·lustre d’una noble nissaga de “donys”. “Així, idò, tu ets seminarista!” em va dir aquell, per mi, desconegut personatge. T’asseguro, amic director, que jo, en aquells moments, tan just començada la festa, m’hauria volgut fondre davant la presència d’aquell home jove i ben plantat (deuria tenir entre vint-i-cinc i trenta anys aleshores), al qual vaig haver d’assentir –quin remei!- amb el cap.

Però aviat vaig descobrir que això no era per a ell cap problema. “Així m’agrada –va dir- que voltros també faceu bulla per Sant Joan!” I en un to festiu i exaltat, afegí: “Vull que sapis, bergant, que tenc sa meua dona prenyada, i estic segur que, d’aquí a sis mesos, farà un mascle amb dos gínjols com a dues catedrals que, quan tengui vint anys, serà caixer senyor. I tu seràs sa capellana!”

Quina profecia, Déu meu! Quina profecia més vana! I no ho dic, només, per mi, que no vaig arribar a bon port amb aquell vaixell on aleshores navegava, ni ho dic tampoc per aquell embaràs que mai no he sabut com va acabar, si amb un mascle ginjolat o amb una femella indesitjada, sinó perquè aquell membre il·lustre de la casta dels “donys”, amb els anys va haver de tocar el dos, amb la seva casa venuda a un menestral –Oh, Deu meu, quina desgràcia!- i deixant deutes per tot –fins a l’Editorial Menorca!-, on una esquela de mitja pàgina (això sí!), amb un “dony” molt destacat (això també!), ha passat a formar part dels crèdits incobrables que es donen definitivament per perduts.

També l’any següent havia decidit de camuflar-me entre les gernacions que omplirien les places i els carrers. Però esdevingué un succés que em deixà molt confús, l’alè tallat i la consciència trabucada. Des de la trona de la catedral, l’orador més preuat de l’època, el canonge lectoral del capítol catedralici, aquell que omplia de foc i de dimonis els matins dels diumenges o els capvespres quaresmals, per pobles i ciutats, per viles i contrades, va dir –què dic va dir, va proclamar!- en un sermó abrandat amb el qual s’anticipava a la festa, que el seu darrer sentit només el podien entendre els “bons ciutadellencs” (distinció molt interessant, aquesta, que pressuposa, naturalment, l’existència de “ciutadellencs dolents”, que deuen ser, segons crec, els qui no “pensen” o no “senten” com pensen o senten els bons, que si no és així jo no sabria explicar-m’ho), els quals ciutadellencs –i amb això torno al sermó del canonge (Florit Tarrassa, per a més detalls)- “podem entendre el sentit de la festa perquè ja en el ventre de les nostres mares botàvem en escoltar el toc del tambor i el so del fabiol.”

Arribat a aquest punt, t’he de confessar que vaig fer literalment els ous en terra. En realitat fou com si na Bou hagués caigut damunt meu des del més alt del campanar. Perquè allí, sota la volta gòtica d’aquella magnífica catedral, i protegint-me com podia de la pluja de salives que emergien de la boca escumosa del canonge que, amb el seu verb vehement i amarat de saviesa, aquell dia, tot estalviant-nos les citacions de San Roberto Belarmino, ens desvelava el secret de la festa, ens explicava l’essència de l’“esser jantjoaner”, i ens descobria el perquè –la quidditas, com ell mateix hauria pogut dir com a bon escolàstic- de la “bonaciutallenqueïtat”, aquell dia, dic, vaig descobrir entre llàgrimes la meva impossibilitat metafísica de gaudir de la festa al mateix nivell que pots gaudir-ne tu, estimat director, que ets el paradigma del “bon ciutadellenc”, nivell –el teu- que jo mai no podria assolir pel simple fet d’haver nascut a Alaior, i de no haver pogut escoltar, habitant encara el ventre de la meva mare, altra cosa que no fos l’Al·leluia del mestre Benet, el dia de Pasqua, o els compassos divertits de Dony Pere Singlar (un dony a Alaior, quin miracle!) els pecaminosos dies del Carnaval, aquell temps de disbauxa que, durant la Quaresma següent, ens convidaven a expiar els sermons tremebunds del canonge Florit.


%d bloggers like this: