Tot recordant el cardenal Tarancón

by

Estimat director: Per bé o per mal –jo crec que per mal, encara que hi ha raons que ho expliquen-, l’Església fou un pilar del franquisme. Franco afavorí l’ensenyament confessional, cedí a totes les exigències d’un catolicisme de Reconquesta i exigí el “dret de presentació” dels bisbes abans del seu nomenament pel papa, la qual cosa li donava un gran poder sobre aquesta mateixa Església, que tenia pràcticament segrestada.

Però gràcies a les evolucions internes del catolicisme dels anys 1960 a1 1970, a l’encíclica Pacem i terris de Joan XXIII, al Concili Vaticà II i als ensenyaments de Pau VI (1963-1978) sobre la separació església-estat, sobre el respecte dels drets de vaga i de la llibertat de pensament, l’Església catòlica, excepció feta dels ultrafranquistes i dels ministres tecnòcrates de l’Opus Dei, prengué distàncies del règim de Franco.

Això féu que el dictador se sentís d’alguna manera traït per l’Església (la que ell tant afavoria), circumstància que li feu odiar Pau VI, el qual no va dignar-se respondre a la invitació que li transmeté el cabdill de visitar Espanya, i a més afavorí l’ascensió de la figura del cardenal Tarancón (1907-1994), arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal espanyola, que, tot adoptant un llenguatge de reconciliació nacional, condemnà el triofalisme catòlic que seguí a la guerra civil, reclamà una clara separació entre l’Església i l’Estat i protestà contra la repressió.

Amb motiu de la mort de Carrero Blanco, integrista catòlic i cap del govern franquista, assassinat per ETA l’any 1973, el cardenal Tarancón fou llençat als peus dels elefants pels nuclis propers al govern, i fou també escarnit públicament amb aquell “Tarancón al paredón” que cridaven els ultres i que els de la nostra edat recordem. Però la història anava clarament en una direcció i Tarancón, amb la clara connivència del rei Joan Carles I, marcà en aquell discurs històric de la missa de presa de possessió del monarca, les nítides línies d’un futur estat aconfesional. Qüestió aquesta –ara que celebrem el centenari de l’Ateneu- que em fa recordar el discurs meu de benvinguda al cardenal que, com a president, vaig fer en convidar-lo a obrir el curs de l’entitat, l’any 1984.

La Constitució espanyola de 1978, que decretava la llibertat de cultes i de pensament, i l’aconfessionalistat de l’Estat, així com també l’actitud neutral que havia anat mantenint l’Església, semblaven haver consagrat una manera nova d’actuar de la jerarquia eclesiàstica que, aquests darrers temps, tinc la impressió que novament s’està qüestionant.
Ja durant els repetits governs de Felipe González, amb l’aprovació de la llei del divorci, primer, i de l’avortament, després, l’Església, no sols volgué fer patent la seva doctrina contrària a les situacions que aquestes lleis emparaven –cosa a la qual tenia tot el dret i, més encara, possiblement estava obligada a fer- sinó que començà a elaborar una tesi en el sentit que l’Estat no podia aprovar aquelles lleis que fossin contràries a un hipotètic “dret natural” que ella –l’Església- es reservava el dret unilateral d’interpretar.

Però la sang no arribà al riu, o no hi arribà com sembla que està a punt d’arribar-hi ara amb aquest nou front que l’Església espanyola impulsa decididament contra les reformes de Rodríguez Zapatero en matèria divorci, d’investigació sobre cèl·lules mare d’embrions, sobre el matrimoni entre homosexuals i sobre la futura no obligatorietat de l’estudi de la religió a les escoles. Però de tota aquesta bateria de futures lleis, allò que ha exacerbat sobretot la jerarquia contra el govern socialista ha estat el projecte que reconeixerà el dret dels homosexuals a contreure matrimoni civil, i contra el qual s’ha convocat una gran manifestació a Madrid amb el suport (directe o indirecte) dels bisbes i al qual també s’ha apuntat el Partit Popular.

Doncs bé, he de confessar-te, amic director, que aquesta actitud activament bel·ligerant dels bisbes contra el govern de Rodríguez Zapatero ens fa sentir mal a pler a alguns catòlics (no sé si som molts o pocs els qui ho veiem així) que, tot i estant en comunió amb la fe dels bisbes i també amb la doctrina de l’Església en tot allò que és fonamental, creiem però que l’actitud dels prelats mai no hauria de traduir-se en accions com aquesta –donar suport a una manifestació- que, com és evident, capitalitzaran altres forces polítiques amb les quals –els agradi o no als bisbes- acabaran confusos.

Davant això caldria preguntar-se: ¿És adequat que els bisbes vagin més enllà d’una clara i nítida exposició de la doctrina de l’Església i recolzin accions polítiques concretes, com per exemple, una manifestació contra el govern? Defensar dialècticament les posicions pròpies, fer llum sobre les matèries controvertides, reflexionar públicament sobre allò que està bé i allò que no ho està a la llum de la revelació i la doctrina de l’Església, crec que pot ser força útil per a tots –per a creients i per a no creients-, però dubto en canvi que ho sigui modificar l’actitud de no ingerència en matèria política trenta anys després d’haver-la assumit, i després d’haver aconseguit desmarcar-se de la clara ignomínia que, per a qualsevol sensibilitat mínimament cultivada, significava el lligam de l’Església amb el règim franquista.

Segons una recent enquesta de l’institut Opina, que ressaltava Henri Tincq en un llarg article publicat a Le Monde el passat dia 7 de juny (article que l’autor intitulava “La ‘nation catholique’ espagnole et les socialistes”), el 82 per cent d’espanyols es diuen catòlics i el 47 per cent es confessen practicants. Però –retén la dada, estimat director!- dues terceres parts d’espanyols creuen que “l’Església es troba lluny de la realitat”.

¿I què significa això? Doncs que mostrar-se ferms en les pròpies conviccions –que és el que el papa Benet XVI ha reclamat dels catòlics-, no vol dir necessàriament –almenys jo ho crec així- haver de tornar a una mena de confessionalisme de l’Estat com a única manera de frenar les tendències laïcistes que avancen dins la societat i que (desenganya’t, amic director) continuaran avançant inexorablement en el món d’avui. Ni crec tampoc que mostrar-se ferm en les pròpies conviccions impliqui haver d’afavorir l’enfrontament en un terreny –el polític- que, ens agradi o no, ha assolit a tot el món occidental (en el camp islàmic segurament no podríem dir el mateix) una clara autonomia que no té tornada enrere.

D’ací que Tincq ens alerti, des de les pàgines del vespertí parisenc, sobre el gran perill que tenim els espanyols de tornar als enfrontaments, ja que mai no hauríem d’oblidar el pes que tingueren ahir les passions, els ressentiments i la intolerància. És per això que, davant el panorama que s’atansa, m’he decidit recomanar que no oblidem l’herència del cardenal Tarancón y del Concili Vaticà. Si ho fem, penso honestament que hi tenim molt a perdre.


%d bloggers like this: