Non!!!

by

¿Puc, avui, no parlar del “no” francès a la Constitució europea? Tot i que en els meus comentaris anteriors havia ja predit aquesta negativa, us confesso que en el fons del meu cor covava l’esperança d’equivocar-me i de veure com els nostres veïns francesos, aquells que miràvem amb enveja durant el franquisme, perquè ells representaven l’Europa del Mercat Comú, contradeien les enquestes.

França ha estat el bressol de dotzenes d’intel·lectuals que, al llarg del segle XX, s’han esmerçat a “pensar” i a “construir” aquesta Europa a la qual nosaltres no podíem entrar per mor de la dictadura i en el mirall polític de la qual ens miràvem de reüll. I qui diu polític, diu també cultural, perquè França ha estat durant moltes generacions, l’exemple a seguir, allò que nosaltres un dia volíem arribar a ser.

De sobte, però, tot s’ha esberlat i els francesos, que pel seu mal cap es van veure forçats a donar un suport del 80 per cent a Jacques Chirac les passades eleccions presidencials, ara sembla que s’hagin posat d’acord per enfonsar-lo, sense adonar-se que, votant no, optaven per autolesionar-se ells mateixos, condemnant França a un aïllament internacional sense precedents d’ençà el 1950.

Jo no sé si el no francès (i possiblement el futur no holandès) acabaran perjudicant el projecte constitucional europeu. És possible. Però no és del tot segur. La vida continua i els processos de ratificació seguiran el seu camí. I gens no m’estranyaria que, d’una manera o altra, un cop el senyor Chirac s’hagi convençut que no podrà ja optar a un tercer mandat, i sigui un altre qui ocupi l’Elisi, gens no m’estranyaria, dic, que el no d’ahir s’acabés reconduint, encara que no sabria dir de quina manera. Perquè d’una cosa estic segur: Els partidaris del no han aconseguit que França no s’incorpori, de moment, al projecte constitucional en marxa, es tanqui sobre ella mateixa i es torni més egoista i menys generosa, tal i com volia i preconitzava el senyor Le Pen, el vertader guanyador de la consulta; però no han aconseguit, com volien sobretot els socialistes dissidents, fer cap passa en la direcció d’una Europa social. D’això que es desenganyin. I sinó, al temps!


%d bloggers like this: