La reducció dels tipus impositius sedueix els responsables de les Hisendes Públiques

by

Durant els meus escassos estudis d’economia a la Facultat de Dret de Barcelona (d’això deu fer ja uns trenta-cinc anys) recordo que tots teníem molt clar que els impostos directes havien de ser progressius i adaptar-se al nivell de renda del contribuent. Tanmateix avui sembla que les coses no es vegin de la mateixa manera.

De fet, l’adopció de l’impost de taxa única [flat tax] a l’Europa de l’Est (el primer de fer-ho va ser Hong Kong) suscita un interès creixent a l’Europa de l’Oest i als Estats Units. Segons els seus partidaris, aquest sistema, caracteritzat per una taxa uniforme aplicada amb una forquilla molt ampla, permet que creixin els ingressos de l’Estat ja que estimula l’economia i redueix l’evasió fiscal.

Christopher Condon i Robert Anderson, en un article publicat en el Financial Time (Londres) asseguren que Madsen Pirie, president de l’Adam Smith Institute –un liberal a ultrança, evidentment- assegura que el flat tax atreu cada vegada més els països industrialitzats en els quals, segons l’OCDE, la voluntat de disminuir aquest tipus d’impost es troba en alça. “L’Estat guanya en dos camps: S’escapa de les crítiques pel fet que no augmenta l’impost sobre la renda i alhora no compromet els ingressos fiscals.”

Sigui o no certa aquesta teoria, el fet és que, en una gran part del món industrialitzat, la tendència apunta a una simplificació dels règims fiscals. Després de vint anys –les dades provenen ara de l’OCDE- la major part dels països han reduït fortament els trams impositius. Si bé és cert que alguns han reduït també la quantitat d’exempcions i de deduccions.

Els partidaris de continuar per aquest camí apunten com a avantatges més visibles del sistema la facilitat de gestió per part dels serveis de l’Hisenda Pública i la comprensió de la factura fiscal de la banda del contribuent. A més –diuen- la reducció dels tipus impositius i l’eixamplament dels trams que configuren les bases impositives descoratgen l’evasió fiscal i també el frau. D’altra banda, el fet que els ciutadans puguin mantenir en les seves mans una quantitat més gran dels seus guanys fa créixer l’estalvi i les inversions, alhora que afavoreix també el conjunt de l’economia.

Però la pregunta clau continua essent la de sempre: ¿I la justícia social? De tota manera, la formulació de la pregunta no pretén, en aquest cas, incloure la resposta. Perquè el cert és que estic desconcertat, ja que la mateixa OCDE ens diu que l’adopció d’aquest tipus de mesures no ens ha de conduir necessàriament a una regressió. I apunta una idea: Més que apujar els tipus impositius, el que determina la major o menor progressivitat en un règim fiscal són les deduccions individuals. En aquest sentit, doncs, si aquestes deduccions es fan bé, la justícia social seria un tema resolt.

¿Creieu que això cert? Penso que també seria interessant d’escoltar algun raonament en sentit contrari.


%d bloggers like this: