El dolor de Joan Pau II

by

No cregueu que això que vaig a dir em satisfà. I us asseguro que no em mou a dir-ho cap mena de menyspreu, perquè sent un deure filial envers la persona de Karol Woytila, el nostre papa Joan Pau II.

Si hagués d’elegir les dues o tres persones més destacades i més influents dels darrers trenta anys en el món que jo he pogut conèixer, ell, sens cap mena de dubte, seria un dels elegits. I tanmateix aquesta última etapa de pontificat em recorda (amb molta més cobertura mediàtica) la de Píus XII.

Jo crec que el papa és el testimoni vivent d’un amor immens a Déu i a l’Església, però, contràriament al que sembla creure gairebé tothom (si més no els representants de l’Església oficial, els qui parlen a través de les ràdios i de les televisions, i també els qui escriuen als diaris sobre el pontífex), aquesta exhibició pública (en viu i en directe) de sofriment, d’impotència i de dolor, amb la qual es provoca l’avalot emocional dels fidels, em sembla impúdic. I demano perdó a tots els qui considerin desafortunades les meves paraules, perquè em doldria ferir algú. Però afegint-me al silenci general sobre aquesta qüestió, us asseguro que trairia hipòcritament la meva sensibilitat, i crec que això seria molt pitjor encara.

De la mateixa manera que “la teva mà esquerra no ha de saber el que fa la teva mà dreta”, crec que el dolor i el sofriment del papa (transsumpte del dolor i del sofriment del Crist) no perdrien el més mínim valor pel fet de patir-los en la soledat de la seva cambra vaticana.


%d bloggers like this: