El secret de Tony Blair

by

Recordo, de jove, el laborisme anglès com una excepció temporal i esporàdica a la regla general dels governs conservadors. I ho recordo avui que els diaris ens porten la notícia de la mort de James Callaghan, el primer prime minister anglès que no havia passat per la Universitat, i que havia fet la carrera política des de la lluita sindical. Últimament, però, el laborisme de Tony Blair s’ha instal·lat en el poder com altre temps (precisament després de Callaghan) s’hi instal·là Margaret Thatcher.

Si la dama de ferro semblava invencible, el mateix està succeint avui amb Tony Blair que, tot i haver pres decisions tan difícils, discutibles i controvertides com la d’aliar-se amb Bush en la guerra de l’Iraq, manté altíssim el seu nivell de prestigi i ningú no dubte que guanyarà les properes eleccions. Per què?

En un article brillant, Lluís Foix (La Vanguardia) ens ho explica: “Toni Blair no pretendió cambiar a la sociedad británica sino que cambió el partido laborista. Le quitó ideología y le añadió pragmatismo. No criminalizó políticamente a Thatcher sino que se hizo suyos algunos de sus planteamientos básicos. Presentó a los británicos una nueva filosofía laborista. Prometió abolir la famosa cláusula IV sobre la nacionalización de los medios de producción, se comprometió a revisar el Estado del bienestar y a suprimir los privilegios sindicales en los procesos internos del partido. Se propuso actuar con dureza contra la criminalidad, a adquirir un compromiso sólido en la defensa atlántica y a recomponer las relaciones con la Unión Europea.”

Això és el que permet governar als socialistes a les societats europees. L’alternativa ortodoxa, ideologitzada, radical i esquerrana (en el sentit més genuí de la paraula) és la recepta adequada per a donar sistemàticament el poder als conservadors.


%d bloggers like this: