La Passió

by

Estimat director:

He tingut l’oportunitat de passar aquest darrer cap de setmana a València, una terra estimada de Déu per damunt de totes les altres. I no ho dic només pels papes Borja (Calixt III i el seu nebot Alexandre VI), ni pels 10 cardenals que donà aquella mateixa família dins el segle XVI. Ni ho dic tampoc pels 16 o 17 bisbes que conformen avui dia la “couche” més influent de la Conferència episcopal espanyola, sinó perquè al Palau de la Música hi havia programada la “Passió segons sant Mateu” (1729) de J.S. Bach interpretada pel Trinity Boys Choir, el Monteverdi Choir i els English Baroque Soloists, dirigits tots per Sir John Eliot Gardiner. I t’asseguro, amic director, que escoltar aquesta obra en la versió que vaig tenir l’oportunitat de fer-ho és un plaer digne dels déus, o si més no dels Borja, que cal reconèixer que foren gairebé uns semidéus, rodejats per una cort d’erudits, arquitectes, pintors i humanistes que es movien entorn d’una família els ingressos de la qual augmentaven fins al punt que, poc abans de ser papa, Roderic Borja era ja considerat el cardenal més ric de la cúria romana i un bon pare que es preocupava molt seriosament del futur dels seus fills.

Però deixem els Borja i anem al concert de Bach, que va convertir-se en un dels moments privilegiats de la meva experiència musical com a espectador dels darrers temps.

Des de l’Edat Mitjana, la lectura dels textos el Divendres Sant o en altres diades de la Setmana Santa es feia en cant pla. Víctor Estapé ens explica que en les primeres elaboracions polifòniques, només les turbae i els personatges secundaris (soliloquentes) eren tractats contrapuntísticament, mentre que el narrador, o evangelista, i Jesús continuaven tenint les seves paraules en cant pla. Cap al segle XVI trobem ja la passió de tipus responsorial (anomenada també “dramàtica”) que tingué els seus moments culminants en les obres de R. De Lassus i, posteriorment, en les de H. Schütz. Però és a finals del segle XVII quan es comença a imposar la passió oratorial: L’Evangelista, Jesucrist i els soliloquentes cantaven en el recitatiu acompanyats del baix continu propi de l’òpera italiana, i els grups i les multituds continuaven rebent tractament polifònic. Al text dels Evangelis s’afegien poemes originals per a ser cantats en forma d’àries per a solistes o petits conjunts en les quals es fan comentaris sobre els esdeveniments narrats.

La passió no és, per tant, un gènere diferent de l’oratori, sinó un cas especial dins d’aquest, per les característiques del seu text i la seva funció en l’any litúrgic. De Bach coneixem dues passions: la segons sant Joan (1723) i la segons sant Mateu (1729), que hem de considerar com una de les obres claus del músic alemany.

Diguem, però, que no evolucionà igualment la música sacra en el marc de l’Església catòlica que en el de les esglésies luteranes. A la primera, la indulgent actitud del concili de Trento permeté que assolís un nivell força alt en les seves produccions. De fet, els segles XVII i XVIII es caracteritzen per l’abundància de noves formes musicals, sobretot perquè, a l’empara dels grans orgues que es construïren en aquesta època, sorgí un acompanyament instrumental cada vegada més ric i, també, perquè, cada cop amb més freqüència, les Esglésies ja no s’acontentaven amb un sol cor polifònic, sinó que combinaven en les seves composicions diversos cors que se sobreposaven i s’entrecreuaven. En realitat, la música sacra fou l’expressió triomfal de la consciència de victòria de l’època postridentina i significà la darrera conjuntura en la qual el pensament catòlic se sentí amb forces per incorporar a les manifestacions eclesiàstiques tota la riquesa de la seva cultura.

En el món luterà, en canvi, tot era força més sobri i, a més, la litúrgia es celebrava en alemany, és a dir en la llengua del poble, fet que l’acostava molt als fidels que podien seguir-la (no només “oir-la”) i entendre-la. Així i tot, no hi ha dubte que la interpretació de les passions cantades, tenia també un indubtable component dramàtic. Però quan dic dramàtic vull dir exactament això: dramàtic, mot que no cal confondre amb operístic.

Si hagués de definir amb poques paraules la “Passió segons sant Mateu” que vaig escoltar, doncs, a la terra dels Borja, parlaria de mesura, de contenció i d’extraordinària sensibilitat. No hi hagué al Palau res de majestuós, tret d’una música en estat pur, al servei exclusiu de la qual tot es movia i ordenava. Dos cors mixtos de dotze persones cadascun, dues petites orquestres de disset músics i un cor de nens de setze membres aconseguiren crear una Passió molt més intimista que teatral, molt més entranyable que veritablement dramàtica.
Tant el Monteverdi Choir com els English Baroque Soloists, dividits en dos grups per a complir amb l’exigència estereofònica que Bach estipulà ja per a la seva representació a Leipzig, exhibiren un empast i una qualitat sonora excel·lents, com també foren excel·lents els dos principals solistes: Mark Padmore, tenor, en el paper d’Evangelista; i Dietrich Henschel, baix, en el paper de Crist.
El que et voldria destacar, però, estimat director, és el caràcter solidari d’aquests i dels molts altres solistes, provinents tots d’un cor on, evidentment, Padmore i Henschel eren només primus inter pares i al qual s’unien (fins i tot físicament) quan calia donar preponderància al paper coral.

Això ens exigiria, per cert, revisar l’actitud de molts coristes de casa nostra als quals, quan amb prou feines se’ls ofereix la possibilitat de dir en solitari “la cena è pronta” a La Traviata, ja abandonen el cor per proclamar-se solistes exclusivament. I és que aquesta idea d’un cor de solistes on els millors siguin només això, primus inter pares, és una ambició que algun dia voldria veure resolta entre nosaltres però que no tinc cap esperança d’arribar a aconseguir.
Com també sembla una esperança inútil que l’Església reflexioni sobre el paper de la música en les celebracions litúrgiques i sigui capaç d’afrontar amb esperit crític la manera com es viu avui aquesta realitat, que podria ser sublim (hauria de ser sublim!) però que ordinàriament esdevé patètica. Però parlar de si s’ha de cantar, de què s’ha de cantar i de com s’ha de cantar a la litúrgia, amic director, exigeix ben segur una altra lletra de batalla.

Tornant, doncs, a la versió de la Passió de Bach que vaig sentir a València, tot i la mesura que, com he dit, va presidir-la, em demostrà que sir John Eliot Gardiner, no és solament un director elegant, sobri i delicat que ha sabut plantar cara a les grans discogràfiques amb la creació d’una companyia pròpia, la Monteverdi Productions, sinó que és també un artista que és capaç d’arribar, per mitjà de la música, a la sublimació de l’art.


%d bloggers like this: