“Un tal Blázquez”

by

Estimat director:

La notícia de l’elecció de monsenyor Ricardo Blázquez (“un tal Blázquez, com l’anomenà despectivament Xabier Arzallus quan es remorejava que aquest bisbe seria destinat a la diòcesi de Bilbao) és una bona notícia per a l’Església espanyola. Jo voldria dir que ho és perquè monsenyor Blázquez em sembla un bisbe adequat per a ostentar aquest alt càrrec pastoral, i possiblement és així, però he de confessar sense rubor que també ho és per raons negatives: perquè qualsevol alternativa a monsenyor Rouco Varela em sembla ja per se un fet rellevant.

El talant de monsenyor Blázquez en dirigir-se, en el seu primer parlament a “tots els cristians de les Esglésies d’Espanya i a tots els ciutadans” demostra ja una manera d’actuar molt diferent del seu predecessor, el mandat del qual s’ha distingit per mostrar l’aspecte més sectari i poc dialogant amb la societat que pot tenir un dirigent de l’Església. D’altra banda, els anys que el nou president ha hagut de viure a Bilbao, convivint amb cristians de molt diferents sensibilitats, sense provocar enfrontaments innecessaris, i la signatura, amb la resta de bisbes bascs, de la carta pastoral de maig de 2002 a la qual, entre altres coses deien que “mientras los modelos políticos respeten los derechos humanos y se implanten y mantengan dentro de cauces pacíficos y democráticos, la Iglesia no puede ni sancionarlos como exigencia de la ética ni excluirlos en nombre de ésta. En consecuencia, ni la aspiración soberanista, ni la adhesión a un mayor o menor autogobierno, ni la preferencia por una integración más o menos estrecha en el Estado Español son, en principio, para la Iglesia dogmas políticos que requieran un asentimiento incondicionado” són, crec, totes aquestes, virtuts que hem de ponderar en el més alt grau i que, si més no, ens predisposen a creure que l’Església intentarà sortir d’aquesta mena de gueto on el conservadurisme de Rouco l’anava recloent, i potenciarà el sentit de la seva catolicitat, mot aquest que, semànticament, no vol dir sinó “universalitat”.

Tret de la darrera maniobra d’apropament al PSOE amb el diàleg sostingut fa pocs dies amb la vicepresidenta del govern i amb el ministre de justícia, i també amb el seu darrer discurs d’obertura de la Conferència episcopal amb el qual Rouco, apartant-se una mica de la seva línia de sempre, semblava que volia canviar d’estratègia, el cardenal arquebisbe de Madrid s’ha significat durant aquesta darrers anys per ser un home que ha identificat excessivament la seva presidència amb els governs Aznar i amb alguns sectors de l’executiva popular. I això no és acceptable.

Com ha escrit un home tan poc procliu als sectarismes com Lluís Foix, a La Vanguardia (8/3/2005), “Rouco había situado a la Iglesia, desde el punto de vista de muchos ciudadanos, en una posición radicalizada que no respondía al mensaje evangélico. Esta actitud se puso de relieve en algunos comunicados de la Conferencia Episcopal y muy en particular con la línia editorial, a veces ofensiva para los mismos creyentes, de la cadena de radio COPE de la que la Conferencia Episcopal es socio mayoritario”.

Comprendràs, doncs, amic director, que si la missió de l’Església és proclamar la bona nova de l’Evangeli, resulti molt arriscat que, de sobte, es pronunciï també ex cathedra, sobre, posem per cas, l’organització territorial de l’Estat i arribi a afirmar, per exemple, que el nacionalisme basc “es incompatible con la doctrina católica”, o bé que inciti al Sant Pare a parlar en contra del “Pla Hidrològic Nacional” en un discurs que a molts creients ens va deixar de pedra.
Com també em van deixar de pedra, amic director, les declaracions de l’arquebisbe de València, monsenyor García-Gasco (un altre prelat en la línia de Rouco), el qual, amb motiu del nomenament del valencià Vicente Juan Segura com a nou bisbe d’Eivissa, va dir textualment: “Los valencianos hemos ganado a los catalanes pues ya tenemos a tres en la diócesis balear (sic). Ahora, a ver si ganamos también al tripartito catalán.” A la qual cosa afegí: “Ibiza, Mallorca y Menorca podrían incorporarse a Valencia pues ya hay tres obispos valencianos allí” (Levante, 23 de gener de 2005).

Em reconeixeràs, amic director, que viure la catolicitat en aquesta església esquifida de Rouco i de García-Gasco se’ns fa particularment difícil als qui no compartim aquest tarannà que persegueix amb desfici una església que pugui dictar els seu credo a l’Estat i que es mostri incapaç de conviure dignament amb una societat laica que, cada dia que passa, es mostra més llunyana de la fe.
D’altra banda, i més que preocupar-se per configurar els models polítics i territorials al seu gust, crec que l’Església Espanyola hauria de mostrar-se preocupada per fets objectius com el que revela la darrera enquesta elaborada pel BBVA, a través de la qual descobrim que l’Església és la institució pública menys valorada pels joves universitaris espanyols. I jo no crec que aquest divorci creixent entre joves i Església es produeixi només perquè la veritat i l’ètica que l’Església proclama siguin dures i difícils de seguir. ¿Des de quan els joves no s’han sentit atrets pels reptes difícils? El problema és que l’Església ha perdut credibilitat la gent no creu amb nosaltres, aquest és el drama! i ha perdut, sobretot, l’auctoritas que altre temps va tenir, és a dir, ha perdut el prestigi que “pels seus fets” la convertien en un referent. I això, amic director, no és culpa exclusivament d’aquest món sense valors, abocat a l’hedonisme i al plaer, etc. etc., al qual donem la culpa de tot quan, seguint el camí acrític més fàcil de prendre, ens volem treure el mort de damunt. Si l’Església ha perdut pes, amic director, si l’Església ha deixat de ser aquella mare a la qual els fills poden confiar-se, no és, només, culpa dels altres. Alguna cosa nosaltres, els catòlics, haurem fet malament.

Ens cal, doncs, confiar, perquè, com mot bé ha escrit Foix, “la inesperada decisión de la Conferencia Episcopal al elegir a Ricardo Blázquez es un motivo de esperanza para la convivencia de los españoles que desde la fe o desde el agnosticismo no pueden ver a la Iglesia como una institución que va en contra de alguien” (La Vanguardia, 8/3(2005).


%d bloggers like this: