L’esperança de Mahmoud Abbas

by

Estimat director:

A “La llista de Schindler”, de Steven Spilberg, hi ha una escena corprenent -no sé si la recordaràs- al llarg de la qual les SS fan un escorcoll a un edifici de pisos que acaba amb una carnisseria de jueus. Més enllà, però, dels assassinats, el que fa particularment cruel l’escena és que, durant l’escorcoll, un dels oficials nazis que el duen a terme veu un piano dins una sala d’aquell edifici. En observar-lo, s’hi sent atret, s’asseu, descobreix el teclat i es posa a tocar-lo amb grans mestria. De fet, tot aquell caramull d’assassinats que el director de la pel·lícula ens mostra amb tota la seva cruesa, es produeix davant la indiferència absoluta d’aquell pianista refinat, i se suposa que culte, que interpreta magníficament les “Variacions Goldberg” de Bach.

Et dic això perquè escenes com aquestes, agafades de la vida real, ens demostren que la cultura no sempre implica civilització, i que un alt nivell cultural no ens vacuna necessàriament contra la barbàrie. Però hem de convenir i suposar que, com a mínim, la cultura ens ajuda a superar-la, a no caure tan fàcilment en els fanatismes i, conseqüentment, a facilitar la convivència ordenada i pacífica entre ciutadans.

¿I per què et dic això? Doncs perquè acabo de llegir un informe que ha publicat l’Organització de la Lliga àrab per a l’educació, les ciències i la cultura (ALESCO), amb seu a Tunísia, sobre l’analfabetisme del món àrab. És francament alarmant. Segons aquest informe, 70 milions d’àrabs són avui analfabets. L’any 1970 eren 50 milions, i 61 milions l’any 1990. És a dir que, entre els àrabs, l’analfabetisme creix.

Les primeres víctimes d’aquest analfabetisme són les dones. Avui, el 45,6 per cent de dones àrabs no saben llegir ni escriure. De tots els països àrabs, els qui major densitat demogràfica presenten són els tocats més directament per l’analfabetisme. Al seu capdavant trobem Egipte, amb 17 milions d’analfabets, seguit del Sudan, d’Algèria, del Marroc i del Iemen. Entre els qui presenten una taxa més petita d’analfabetisme, l’ALESCO menciona els països rics del Golf, com els Emirats Àrabs Units, Bahrain, Qatar i Kuwait. D’aquests països propers al Golf, constitueix l’excepció el “poble palestí”, la majoria del qual (un 70 per cent) viu per sota del llindar de la pobresa i enregistra (segons aquest estudi) una de les taxes més elevades d’analfabetisme.

Amb aquestes dades estadístiques, que pronostiquen per al 2005 que la taxa d’analfabetisme en el món àrab sobrepassarà la de l’Àfrica subsahariana i ocuparà el primer lloc en el palmarès mundial, ¿podem esperar una reducció del fanatisme i un augment de l’esperit democràtic? I, concretant, en el cas palestí: ¿Podrà el nou president Mahmoud Abbas redreçar la deteriorada situació que li ha deixat el desaparegut Yasser Arafat? La meva resposta, estimat director, no pot ser de cap manera optimista, ans el contrari, em remet al pessimisme més extremat, car Arafat ha deixat darrera seu una herència negativa impressionant, i una enorme quantitat de problemes que difícilment podrà resoldre el nou líder palestí elegit fa poques setmanes.

Mahmoud Abbas viu en la il·lusió d’establir un Estat i de crear unes institucions. Però Abbas ha d’aconseguir signar la pau amb els grups armats abans de somiar aquest mateix acord amb Israel. I aquesta primera etapa es revela com la més difícil del seu mandat atès que la pau amb Israel, per complexa que sigui, es negociarà en el marc del dret internacional, mentre que els grups armats palestins no s’ajusten a cap mena de llei. ¿Quantes promeses havien fet grups com Hamas o Hezbolah, o els denominats Màrtirs d’Al Aqsa, a Yasser Arafat que mai no van respectar-se?

Qualsevol que siguin els criteris negatius que tinguem sobre la política d’Israel respecte dels palestins (i hi ha força raons per mostrar-se pessimista i crític al respecte), ningú no pot, però, negar que les decisions es prenen allí per institucions democràtiques sotmeses a una constitució i, en definitiva, per un estat que accepta el dret internacional (tot i que, més d’un cop, amb la complicitat dels Estats Units, ha incomplit les resolucions de l’ONU). Mentre que, en el cas dels grups armats, les seves decisions es regeixen per l’instint, per les emocions, i per les convulsions que provoquen els estats d’ànim que es viuen enmig dels carrers.

La cimera de Sharm El Sheij entre Sharon i Abbas de dimarts passat va preparar-se amb no pocs esforços per cada part. Entre d’altres mesures, Israel decidí d’alliberar 900 presos en dues etapes: 500 immediatament i 400 en un termini de tres mesos, encara que els palestins demanaven que n’alliberessin 7.700. I Abbas assegurà que l’ANP havia ja declarat unilateralment un alto al foc.
Diumenge passat, Condoleezza Rice declarava a Jerusalem que “no és possible una situació en la qual les organitzacions terroristes puguin encendre o apagar el procés de pau segons quins siguin els seus objectius” i es mostrava satisfeta per les mesures preses pels israelians per tal d’afavorir la trobada dels dos dirigents polítics després d’assegurar que “els palestins tenen un nou líder que reforçarà la seva posició i actuarà contra el terror.”

Fa tres setmanes que no s’han produït fets violents entre les dues parts, i això ha estat possible gràcies a la ferma decisió de la policia palestina de detenir els atacs dels radicals a objectius d’Israel, la qual cosa ha frenat també les sempre desproporcionades actuacions de l’exèrcit israelià.

Decididament, doncs, l’alto el foc decretat simultàniament per Israel i l’Autoritat Nacional Palestina a la cimera de Sharm El Sherj significa un pas que no s’havia donat fins avui, el qual ens convida naturalment a l’esperança.

De tota manera, haurem de reconèixer que una gran part del futur èxit d’aquests primers acord de pau dependrà de l’actitud que acabi prenent Washington que, per cert, fa uns dies anunciava ja un ajut d’emergència de 40 milions de dòlars per a la reconstrucció d’infrastructures palestines després d’anys de bloqueig. I Rice ha dit i repetit que l’administració Bush està decidida a contribuir a tancar aquest conflicte que alimenta ideològicament i passionalment a milions d’àrabs. Són tants, però, els fracassos anteriors que s’han viscut, que naturalment cal mostrar amb sordina l’optimisme que ha despertat aquesta nova manera d’actuar de Sharon i d’Abbas. Encara que molt dependrà de si, a la fi, els Estats Units s’involucren decididament en la resolució del conflicte. Ens agradi més o menys, potser no tindrem, doncs, altre remei que dipositar la nostra esperança, no sols en Sharon i en Abbas, sinó també en Bush i “en la dona més perillosa del món” (que és com qualifica Vanrell a Condoleezza Rice).


%d bloggers like this: