Estimat director:
El passat dia 12 de gener 2005, a la seu del Parlament europeu de Estrasburg, Jean Marie Le Pen va pronunciar un petit discurs per justificar el seu no a la Constitució europea que se’ns proposa. Va dir: “La Constitució europea acabarà aquest edifici monstruós, començat fa quaranta anys. Vosaltres ens demaneu la nostra adhesió. Nosaltres refusem donar-vos-la. Perquè Europa i els europeus es mereixen alguna cosa més que aquest Super-Estat sense ànima. Nosaltres refusem donar-vos-la en nom de la llibertat, en nom de la independència, en nom de la sobirania que no pertany sinó als pobles i és inalienable, en nom del dret d’aquests mateixos Pobles a disposar d’ells mateixos. Els constituents han traït les seves pàtries. La seva responsabilitat és aclaparant. Ells seran maleïts per la Història i per les generacions que vindran”.
Aquests mots, que podria signar perfectament qualsevol nacionalista avant la lèttre dels qui, a casa nostra, s’oposen també al tractat, encara que la ideologia d’aquests es trobi (teòricament) a les antípodes de la de l’ultraconservador i xenòfob polític francès del Front National, aquests mots, dic, em serien suficients per a, amb els ulls tancats, votar sí en el referèndum que convocarà el govern espanyol. Reconec que no és aquest un argument de gran solidesa, però no deixa de ser una manera de posicionar-me a partir d’un referent que, com a mínim, sé segur que no vull ni puc seguir.
En política es dóna sovint el cas que no saps definir positivament allò que vols, però en canvi, sols tenir més clar allò que rebutges, allò que mai no voldries veure triomfar. I si tots els líders més paradigmàtics de “lo nostro” (es diguin aquests, Carod, Ibarretxe o Le Pen) es mostren contraris a la Constitució europea perquè, segons diuen, la sobirania pertany només als pobles aquests en nom dels quals ells, dia rere dia, ens parlen, com si parlessin d’un bé de la seva propietat, doncs, és evident que alguna cosa deu tenir de bo el tractat que mereixi el nostre vot favorable.
Però dit això, hem de reconèixer que alguna cosa falla en el mecanisme difusor de les idees europeistes i en els mitjans que les maquinàries estatals utilitzen per donar a conèixer els avantatges del sí a un text que, potser no acabarà – com assegura Le Pen – l’edifici europeu, però sí que implicarà un pas decisiu en la cohesió d’una Europa que han estat en permanent gerra civil fins a meitats del segle XX.
Com gairebé sempre, els governs dels estats (en el cas de l’espanyol això és clar) volen fer pedagogia, però aquesta, en el fons, no deixa de ser una mera propaganda que, sense intentar respondre els vertaders interrogants que la qüestió implica, cerca de comprometre el ciutadà mitjançant l’ajut de gent coneguda (personatges mediàtics o de la faràndula) que formen part d’aquesta estranya categoria de persones que, sense cap rubor, es qualifiquen ells mateixos com a “artistes i intel·lectuals”.
Alguns polítics, amb bona intenció i millor criteri, escriuen articles ad hoc, com, per exemple, el que publicava a les pàgines del nostre diari la diputada socialista al Parlament de les Illes Balears Maria José Camps el passat dia 14 de gener. En aquest article, d’una gran correcció, se’ns explicaven els antecedents del tractat que se’ns sotmetrà a referèndum i les seves característiques bàsiques: “Així podem afirmar – concloïa la diputada – que la Constitució Europea ens aporta la garantia del respecte d’uns determinats valors comuns i d’un model de societat europea, una sèrie de Llibertats fonamentals de tots els ciutadans dels Estats que integren la Unió sense que pugui existir cap tipus de discriminació entre elles per motius de nacionalitat en l’exercici d‘aquestes llibertats, una ciutadania europea, una Carta de Drets Fonamentals, més solidaritat, una millora de vida democràtica de la Unió, una major possibilitat de participació de la societat civil, instaurar-se el dret d’iniciativa popular, uns objectius comuns.” En definitiva, que amb el tractat a la mà, els ciutadans europeus viurem (segons insinua la diputada) en una mena de Shangri-La utòpic, meravellós i fantàstic, i, com els espanyols de 1812, esdevindrem tots “justos y benéficos” sembla que pel simple fet d’aprovar-se la nova constitució.
Bromes apart, estimat director, et diré, però, que més que els espots publicitaris i els articles pragandístics escrits naturalment de bona fe, el que a mi m’ajuda a reflexionar sobre aquesta matèria és una altra mena d’escrits, força més alternatius, com, per exemple, el publicat per un jove llicenciat universitari en el seu weblog del passat més de desembre. “Crec – diu aquest – que decidir quina cosa votaré en el referèndum sobre el tractat constitucional serà una quimera. El gran drama és la simplificació a la qual ens aboca el sistema i que no ens permet votar el text en si, sinó votar segons les conseqüències que podria tenir un hipotètic resultat.
Com puc votar SÍ sense fer creure als buròcrates europeus que van pel bon camí? És a dir, com puc votar SÍ i alhora fer entendre a la classe política que el que vull és una Europa en la qual els vells estats es vegin reduïts a un simple record del que van ser en el passat? Com puc fer-los entendre que vull una Europa més globalitzada, oberta a tots els europeus, més directa, més democràtica, en definitiva, una Europa el menys incòmoda possible pels que vivim en xarxa?
Com puc votar NO sense fer creure als buròcrates europeus que sóc un antiglobalitzador? Com puc votar NO sense que es creguin que tinc por d’aquest món accelerat i que em refugio en les teories simplistes i ingènues dels altermundialistes? Com puc votar NO sense que es pensin que simpatitzo amb la pseudo-Europa “social” de Fabius? Com puc votar NO sense que es pensin que sóc algú que, per voler-se fer notar, vota NO tranquil·lament perquè sap que els altres votaran SÍ? Com puc votar NO i al mateix temps demanar més globalització i més sana? Com puc votar NO i dir que vull l’economia liberal i cooperativa del programari lliure?
Josep Maria Quintana 