Nosaltres “les soixante-huitards”

by

Estimat director:

Un jove lector em demana que li expliqui una mica més extensament què vull dir amb el qualificatiu “soixante-huitard” que he aplicat a les persones de la nostra (és a dir de la teva i de la meva) generació. I molt correctament (encara que jo crec que també amb un punt de malícia), em demana -“si a vostè no li resulta molt dur”- que li expliqui què en penso, de la nostra generació. El repte és important i difícilment resoluble en una carta com aquesta. Però ho intentaré.

Jo he denominat “soixante-huitards” (encara que la definició no es meva) els joves que despertàrem al compromís polític i intel·lectual pels volts de l’any 1968, i que ho férem influïts d’alguna manera pel daltabaix que, per aquells dies, commogué París.

De fet, quan jo he reflexionat sobre què va significar aquell mes de maig de revoltes estudiantils que acabaren provocant un moviment vaguista (no sols universitari, sinó també obrer) que deixà en atur a més de nou milions de persones, amb manifestacions multitudinàries i enfrontament brutals amb la policia francesa, m’ha estat sempre difícil donar-hi una resposta, perquè significà moltes coses. Tanmateix, la principal de totes fou que les institucions polítiques franceses, entre les quals hem de situar-hi naturalment els partits (tant els de dreta com els d’esquerra) quedaren absolutament sense resposta davant un moviment que els superà, i la més destacada característica del qual va ser la “lluita antisistema” que implicava; una lluita que les dretes consideraren com absolutament subversiva i les esquerres titllaren d’indubtablement contrarrevolucionària. Ja ho aniràs a cercar! Eslògans com “Soyons réalistes, demandons l’impossible”, “Le rêve est realité”, “Prenez vos désirs pour des réalités” o, potser el més recordat de tots, “Il est interdit d’interdire”, descol·locaren la classe política i la situaren literalment contra les cordes. No debades, el primer gran atac contra el Mouvement 22 març, principal nucli intel·lectual de la revolta que liderava Daniel Cohn-Bendit, sorgí de L’Humanité, òrgan del partit comunista, en el qual Georges Marchais va escriure el dia 3 de maig: “No satisfets amb l’agitació que menen dins dels medis estudiantils -agitació que va en contra dels interessos de la massa dels estudiants i afavoreix les provocacions feixistes-, heus aquí que aquests pseudorevolucionaris [els membres del Mouvement 22 mai] tenen ara la pretensió de donar lliçons al moviment obrer (…) Els pseudorevolucionaris de Nanterre i d’arreu, per molt que facin no canviaran res d’aquesta realitat històrica.”

Absolutament fora de joc, el PCF i les grans centrals sindicals (entre elles la CGT) intentaren, però, lentament apuntar-se al carro d’aquells revolucionaris que, en uns dies, havien aconseguit el que ells no havien pogut dur a terme mai. Però, tot i l’èxit aclaparant de la revolta de maig, el resultat final de l’aventura revolucionària és, potser, més discutible, perquè un hàbil Pompidou va situar els francesos davant el que, segons ell, era l’única disjuntiva possible: De Gaulle o el caos, De Gaulle o la dictadura comunista, De Gaulle o l’atzar anarquista. I convencé el français moyen de la necessitat d’escollir entre el tot i el no-res, entre les banderes roges (o negres, encara pitjor!) i le drapeau tricolore. I l’astut primer ministre reeixí, tot situant-se com l’única i clara alternativa al desordre de la turbamulta juvenil, l’única referència certa que garantia a aquest “francès mitjà” les ja projectades i properes vacances d’estiu, el nou col·legi per als seus fills en començar el mes de setembre, el pagament sense problemes de la darrera lletra del cotxe que feia dos o tres anys havia comprat…

I si algú vol discutir-me això, que analitzi el resultat de les eleccions de juny de 1968. Fou aquest: El centre independent de Lecanuet va desaparèixer; als líders de l’esquerra els va salvar del K.O. tècnic el recurs al ballotage (la segona volta); al partit comunista se li feren pagar uns plats que certament no havia romput; i Pierre Mendès-France, el meu mític Mendès-France, potser l’únic cap pensant de l’esquerra democràtica no comunista, va perdre el seu escó parlamentari. La dreta, en canvi (unida sota les noves sigles del Rassemblement pour la Défense de la République RDR) ocupà tres quartes parts de l’Assemblée Nationale.

De tota manera, més que crític amb els principi revolucionaris del Mouvement 22 mai (uns principis que la meva militància burgesa -encara que laica i republicana comme il faut- no em permet, per coherència, subscriure), jo som crític amb la meva generació, amb aquesta generació de soixante-huitards que, potser irreflexivament, ens apuntàrem a un incendi que nosaltres mateixos (tot i que dissimuladament) ens hem encarregat d’apagar. Avui (2004), els soixante-huitards comencem a estar ja una mica fora de joc en l’univers polític (no ho estam, en canvi, en el mediàtic i en l’econòmic on encara controlem els més importants nuclis de decisió), però fins fa molt poc -sobretot a l’època Mitterrand-Felipe González- fórem, com es diu vulgarment, els “reis del mambo” a tots els camps. I ho fórem (això és el més preocupant) creient que no havíem perdut l’esperit rebel de quan érem joves. Oh, santa innocència, la nostra! O, potser hauria de dir: Quina hipocresia, la que hem demostrat! És cert que sempre ens ha quedat una mena de pàtina de modernitat i de progressisme (allò de “quién tuvo retuvo”, aquí sembla innegable), però en el fons (i mai acceptant-ho!), hem estat paradigma de l’hedonisme individualista menys compromès. No fa massa anys, en una revista (Technikart) de la generació següent a la nostra (la dels que ara tenen entre trenta i quaranta-cinc anys) se’ns qualificava de “mythe bidon” (en clara referència als bidonville de la Universitat de Nanterre, que fou el bressol dels soixante-huitards francesos, i de “génération de techno-beauf” (en francès, “beauf” pot traduir-se per “ciutadà francès mitjà, conservador i sense amplitud de mires”) “cool et méprisant à la fois” (poc compromesa i alhora despectiva), que formen “revenus de tout, confits dans leur embourgeoisement” (persones que han tret benefici de tot i es troben a gust dins el seu aburgesament).

Potser el jove aquest que ha demanat aclariments a la meva carta de la setmana passada (o bé els lectors que continuen adscrits a una ideologia d’esquerres, coherent i militant) em titllaran, com ho farien els joves de Technikart, de conservador. Doncs si és així, mea culpa! Però encara vull dir alguna cosa més sobre nosaltres, els soixante-huitards: En alguns dels eslògans clau del maig del 68, com en “Il est interdit d’interdire” o bé en “Prenez vos désirs pour des réalités” s’hi endevina ja una filosofia absolutament contrària al reforçament de la norma (del dret col·lectiu) en benefici d’un dret individual que s’insinua sense límits (tant en l’esfera pública com en la privada), una filosofia que tendeix a situar la persona i els seus drets individuals en el punt més alt dels valors a protegir. I això, és clar, en detriment dels compromisos socials que limitin aquell dret individual a fer sempre allò que ens doni la real gana. I fins m’atreviria a dir que alguns altres lemes cardinals dels soixante-huitards, com aquell que defensava el dret a “Vivre sans temps morts et jouir sans entraves”, no sols han esdevingut leitmotiv d’una generació absolutament egoista, ans també podrien esdevenir (i això és significatiu) un magnífic eslògan propagandístic d’alguna agència de viatges com aquella de la qual es parla a Plateforme, l’exitosa novel·la de Michel Houellebecq.


A %d bloguers els agrada això: