“Pour trouver quoi dire!”

by

Estimat director:

Hi ha dies que, quan m’assec a la taula i agafo la ploma per adreçar-te unes lletres, em manca alè per trobar una matèria que inspiri aquest diàleg mitjançant el qual pretenc aclarir-me les idees sobre qüestions que em són d’interès, que em preocupen i que d’alguna manera penso que poden també interessar a un lector atent. No oblidis que, en tot escrit, en tota aproximació a la literatura, hi ha sempre un component creatiu que exigeix construir el discurs amb l’art indispensable perquè aquest enlairi les idees a un nivell que de cap manera hauria de ser rebaixat. D’ací els problemes de l’escriptor, la crisi de creativitat, el pou en què sovint creu trobar-se, o bé el mur que té la impressió que algú ha aixecat davant seu, el qual l’impedeix avançar, i fins de sobreviure.

Un amic escriptor (precisament el qui constitueix l’excepció a aquella màxima que diu allò de “si vols saber els enemics que tens contempla al teu voltant quants n’hi ha del teu ofici”), em demanava fa uns mesos si treballava en algun projecte creatiu d’envergadura. Malauradament, vaig haver de dir-li que no, que no tenia res (anava a dir gran, però segur que és més apropiat dir extens) que estigués començat damunt la taula. Tinc, li vaig dir, una novel·la que dono per acabada i que deu trobar-se acaramullada en els prestatges d’un editor que, segons sembla, es marfon en el dubte. Però no he començat cap altra obra extensa. Hi ha, és cert, uns textos que necessiten refer, uns apunts que demanen concretar i, en definitiva, uns projectes que reclamen a crits més treball i dedicació. Però s’hi interfereix el treball professional, les altres devocions (sobretot en el camp de l’òpera) que em mengen molt més temps del que jo els hauria de donar i fins i tot uns afers mercantils que, incomprensiblement, he posat en marxa. L’únic que realment faig ara –li vaig dir, estimat director- és escriure setmanalment aquestes lletres de batalla, nom que, com sabràs, em suggerí la història del Tirant i, sobretot, la vida d’aquell cavaller valencià bregós que fou Joanot Martorell. El meu amic, l’escriptor, em va recordar aleshores unes paraules d’António Lobo Antues el qual –no record exactament la frase- havia comentat que escrivia articles als diaris per “mantenir el traç a la mà”, en definitiva, per a mantenir viu l’esforç intel·lectual i d’aquesta manera no paralitzar per anquilosi les seves neurones més estimades, aquelles que treballen en la creació.

Vaig considerar un consol que aquestes cartes setmanals (són quaranta les pàgines que he omplert ja al teu diari) poguessin tenir per mi un efecte semblant al que tingueren –helás!- les que va escriure Flaubert a Louise Colet, la seva amant, les quals constituïren, no només un bàlsam per a ell en els moments de dificultat creadora, ans també han conformat una mena de diari de Madame Bovary que ens és de gran valor per a comprendre el rerafons de la novel·la. Però a mi, la correspondència de Flaubert amb la seva amant no em consola tant pel que acabo de dir-te com pel que em mostra dels estats d’ànim de l’escriptor.

Si un dia tens l’oportunitat de seguir aquesta correspondència, veuràs que l’itinerari de Flaubert en la redacció de la gran novel·la no fou ni curt ni planer. L’inicia el 19 de setembre de 1851 (“Ahir nit vaig començar la meva novel·la. Hi entreveig algunes dificultats d’estil que m’espanten. No es tracte d’un petit problema bo de resoldre” a L.Colet, 20 setembre 1851) i l’acaba a meitats de juny de 1856.

La correspondència és força abundant en queixes de tota mena: “Com m’emprenya aquesta Bovary!” (19/9/1852); “La meva sagrada Bovary em turmenta i em carrega” (12/1/1853); “Heus aquí tres dies sense fer altra cosa que estar ajagut sobre els mobles per trobar alguna cosa a dir!” (6/4/1853); “Aquest llibre em mata” (16/4/1853) etc. Imagina’t, estimat director, tres dies sense saber què dir! (“pour trouver quoi dire!”), segons ell escriu. I estam parlant del gran Flaubert!

Si segueixes, doncs, la preparació de l’obra, el pla, el guió, la documentació, etc. t’adones de la immensitat de la tasca que l’escriptor s’havia imposat, d’ací que em meravella la lleugeresa i, sobretot, la rapidesa com alguns escriptors (potser hauríem de dir escrivents) enllesteixen el seu treball. Quant a la redacció pròpiament dita, la recerca de l’estil es troba sempre amb el problema d’animar l’escriptura amb un moviment de conjunt (“Les perles –escriu Flaubert- composen el collar, però és el fil que fa el collar”). No és, doncs, tan important que cada paràgraf sigui bo per ell mateix com que s’aconsegueixi donar la impressió que els paràgrafs llisquen els uns dels altres.” Per això, i aquesta és una experiència que avui tenim molt oblidada, quan una frase li pareix més o menys conclosa, la llegeix en veu alta, la interpreta, apujant molt el to, passejant per l’habitació i gesticulant com un actor. Si no “sona bé”, si no és melodiosa i envoltant, si les seves virtualitats sonores no constitueixen per elles mateixes un valor, no és correcta, vol dir que les paraules no són les justes, vol dir que la “idea” no ha estat expressada de manera cabal. “Así se van acumulando las hojas por parejas –escriu Vargas Llosa a La orgía permanente, Taurus 1975-: el recto de una es la versión primera del verso de otra. Un buen día de trabajo puede significar media página definitiva; pero hay jornadas dedicadas a componer –es el verbo justo- una sola frase. Se trata de una auténtica guerra de cinco años, en los que poco a poco se multiplican sus enemigos, bestias negras que son materia de pesadillas y blanco de sus más biliosos ataques de ira: las consonancias y asonancias, las cacofonías, ciertas preposiciones que tienden a repetirse como que. Sus cartas emplean bellas imágenes para describir los incidentes de la larga contienda. Las ‘palabras’ se materializan en esta declaración beligerante: (que em permetré traduir del francès): ‘Cal regirar els mots per tots els seus costats i fer com els pares espartans que llençaven impietosament al no-res els qui tenien els peus plans o eren estrets de pit’ (26/9/1854)”.

Com veus, estimat director, he començat parlant-te de la crisi narrativa de l’intel·lectual, de la desesperança en què sovint es troba aquest per a conjugar els mots amb les idees i fer, amb els uns i amb les altres, una petita o –pourquoi pas ?- una gran obra d’art. I he acabat referint-me a Flaubert, aquell escriptor que, com ell confessava, escrivia per a venjar-se de la realitat.

En això, amic, director, Flaubert i Pla estaven l’un a les antípodes de l’altre. I això que els dos partien de la realitat. “Perquè una cosa sigui interessant, és suficient de contemplar-la una llarga estona”, escrivia Flaubert al seu amic Le Poittevin quan només tenia 24 anys. I Pla creu que no hi ha cosa més gran que saber descriure la realitat: “Davant dels bolets jo dic als literats: tornem a les coses eternes! Tornem a l’exactitud i a la precisió. Tractem de descriure, graciosament, amb la mínima quantitat de paraules possibles, un bolet” (Les hores, 1953). Però Flaubert no es queda en la realitat: “Jo voldria escriure tot el que veig, però no com és, sinó transfigurat –escriu a L.Colet 2l 26/8/1953. I afegeix-: La narració exacta del més magnífic dels fets reals em seria impossible. Em caldria brodar-la de nou”. “Broder [la narració]” –diu Flaubert, mot que potser hauria de traduir-se per “enriquir [la narració] amb detalls imaginaris”. El punt de partida dels dos és, doncs, la realitat, però mentre Pla, narrador magnífic, s’ateny a la realitat, Flaubert, escriptor sublim, la transfigura i, com diu Vargas Llosa, hi afegeix alguna cosa, i és precisament aquest element afegit allò que dóna originalitat a la seva obra, allò que dóna autonomia a la realitat fictícia, allò que la distingeix de la pura i simple realitat.


%d bloggers like this: